Esport, escola i canvi horari

Sem­pre hem sen­tit a dir que l'esport és un ele­ment bàsic per a l'edu­cació de la quit­xa­lla, a part de ser molt bene­ficiós per gau­dir de bona salut. La majo­ria d'uni­ver­si­tats cata­la­nes, també la nos­tra, hem fet recerca de com els valors de l'esport aju­den el desen­vo­lu­pa­ment comu­ni­tari, i el mateix FC Bar­ce­lona va pre­sen­tar, gràcies a la Fun­dació, el seu pro­jecte Fut­bol­Net al Bronx per poder entro­nit­zar el fut­bol com a actiu pel canvi social: esforç, tena­ci­tat, feina en equip...

No obs­tant això, si com­pa­rem la cul­tura espor­tiva que hi ha a les nos­tres esco­les amb la qual tro­bem a l'altra banda de l'Atlàntic crec que encara ens queda camí per recórrer. Cer­ta­ment, hi ha hagut una evo­lució i els nos­tres muni­ci­pis cada dia estan més ben dotats per a la pràctica espor­tiva. Però si ho com­pa­rem amb el que un es pot tro­bar en un ins­ti­tut públic als Estats Units, en segons qui­nes zones, algu­nes ciu­tats cata­la­nes tin­drien enveja sana de les seves ins­tal·laci­ons. Fa pocs dies vaig estar a Penn­silvània, a Rose Valley, on resi­deix un bon amic de la Wide­ner Uni­ver­sity, Brian Lar­son. Els equi­pa­ments amb què estava dotat l'ins­ti­tut de Walling­ford, on estu­di­ava en Daniel, el seu fill, feien enveja més d'un. “I sort que no has vist altres cen­tres de la zona”, em va dir cofoi i sabent que som uns ferms defen­sors del nos­tre estat del benes­tar.

Però hi ha alguns aspec­tes que tenen fran­ca­ment ben inte­ri­o­rit­zats: “Nosal­tres posem l'esport al cen­tre de l'edu­cació dels nos­tres fills. Per nosal­tres, són molt impor­tants els valors que crea, de per­ti­nença i lli­gam a uns colors, a una escola.” En segon lloc, l'horari inten­siu de les clas­ses per­met estu­diar de 7.45 h a 14 h i fer dues hores de pràctica espor­tiva diària abans d'arri­bar a casa i sopar. “A par­tir de les 17 h ja estem amb la família”, con­cloïa. Cer­ta­ment, la reforma horària que defen­sen alguns és un fac­tor deter­mi­nant per a la con­ci­li­ació entre escola i família, per­me­tent que l'esport també s'incor­pori de ple dret en horari esco­lar i el temps a casa es dedi­qui, exclu­si­va­ment, a estu­diar i fer els deu­res.

Ens tro­bem davant d'un exem­ple, i no s'ha de con­ver­tir en cate­go­ria. Però un s'acaba ado­nant que la pràctica espor­tiva és quel­com molt estruc­tu­rat dins de la vida de les famílies nord-ame­ri­ca­nes, gai­rebé inte­grat dins del currículum esco­lar. I això s'acaba notant a la uni­ver­si­tat, on, siguin de nivell 1, 2 o 3, els cen­tres uni­ver­si­ta­ris fan dels seus equips uns ambai­xa­dors de luxe per posi­ci­o­nar el nom de la uni­ver­si­tat arreu del ter­ri­tori. Veure un men­ja­dor uni­ver­si­tari ple d'estu­di­ants equi­pats per com­pe­tir és, sens dubte, enve­ja­ble.