Esport, escola i canvi horari
Sempre hem sentit a dir que l'esport és un element bàsic per a l'educació de la quitxalla, a part de ser molt beneficiós per gaudir de bona salut. La majoria d'universitats catalanes, també la nostra, hem fet recerca de com els valors de l'esport ajuden el desenvolupament comunitari, i el mateix FC Barcelona va presentar, gràcies a la Fundació, el seu projecte FutbolNet al Bronx per poder entronitzar el futbol com a actiu pel canvi social: esforç, tenacitat, feina en equip...
No obstant això, si comparem la cultura esportiva que hi ha a les nostres escoles amb la qual trobem a l'altra banda de l'Atlàntic crec que encara ens queda camí per recórrer. Certament, hi ha hagut una evolució i els nostres municipis cada dia estan més ben dotats per a la pràctica esportiva. Però si ho comparem amb el que un es pot trobar en un institut públic als Estats Units, en segons quines zones, algunes ciutats catalanes tindrien enveja sana de les seves instal·lacions. Fa pocs dies vaig estar a Pennsilvània, a Rose Valley, on resideix un bon amic de la Widener University, Brian Larson. Els equipaments amb què estava dotat l'institut de Wallingford, on estudiava en Daniel, el seu fill, feien enveja més d'un. “I sort que no has vist altres centres de la zona”, em va dir cofoi i sabent que som uns ferms defensors del nostre estat del benestar.
Però hi ha alguns aspectes que tenen francament ben interioritzats: “Nosaltres posem l'esport al centre de l'educació dels nostres fills. Per nosaltres, són molt importants els valors que crea, de pertinença i lligam a uns colors, a una escola.” En segon lloc, l'horari intensiu de les classes permet estudiar de 7.45 h a 14 h i fer dues hores de pràctica esportiva diària abans d'arribar a casa i sopar. “A partir de les 17 h ja estem amb la família”, concloïa. Certament, la reforma horària que defensen alguns és un factor determinant per a la conciliació entre escola i família, permetent que l'esport també s'incorpori de ple dret en horari escolar i el temps a casa es dediqui, exclusivament, a estudiar i fer els deures.
Ens trobem davant d'un exemple, i no s'ha de convertir en categoria. Però un s'acaba adonant que la pràctica esportiva és quelcom molt estructurat dins de la vida de les famílies nord-americanes, gairebé integrat dins del currículum escolar. I això s'acaba notant a la universitat, on, siguin de nivell 1, 2 o 3, els centres universitaris fan dels seus equips uns ambaixadors de luxe per posicionar el nom de la universitat arreu del territori. Veure un menjador universitari ple d'estudiants equipats per competir és, sens dubte, envejable.