La cita “el fi jus­ti­fica els mit­jans”, de con­no­ta­ci­ons inno­bles i per­ver­ses, s'atri­bu­eix a Nic­colò di Ber­nardo dei Mac­hi­a­ve­lli quan, en rigor, l'autor d'El príncep no ho va escriure mai enlloc. I, entesa com una síntesi del seu pen­sa­ment, la cita resulta sim­plista i ine­xacta.

Sigui com vul­gui, Maquia­vel és molt esca­ient avui: con­tra el Madrid s'ha de gua­nyar sem­pre. Aquesta és la màxima i, fins i tot, les mane­res (res­pec­tant el regla­ment, perquè no som tram­po­sos) es dis­cul­pen, o ja les dis­cu­ti­rem un altre dia. A més a més, els rebem a sis punts... Gua­nyar és l'única opció.

I si, a més a més, fir­mem una exhi­bició colos­sal d'aque­lles que enga­la­nen la nos­tra història dels clàssics, com ara el 2 a 6, el 5 a 0 de l'etapa Guar­di­ola i el 0 a 4 de l'any pas­sat –el del rondo ina­ca­ba­ble i amb Messi sor­tint l'últim quart d'hora per aga­far ritme–, ales­ho­res ho cele­bra­rem brin­dant amb el millor cava, igual com vam fer en aque­lles altres ges­tes ino­bli­da­bles. De fet, nosal­tres és molt difícil que gua­nyem un par­tit dels impor­tants sense jugar molt bé, i encara menys con­tra un rival de la nos­tra mateixa talla. No des­car­tem la gole­jada.

Em consta, però, que alguns de vostès estan des­con­cer­tats, amb el record del des­propòsit d'Ano­eta encara pre­sent i el regust des­a­gra­da­ble del par­ti­det d'Ala­cant (pel nivell mos­trat, era difícil dis­tin­gir entre els nois del plan­ter i els juga­dors –fets– del pri­mer equip). I és que la falta de jerar­quia dels suplents per subs­ti­tuir amb ple­nes garan­ties uns titu­lars que acu­mu­len molt de des­gast con­ti­nua sent un pro­blema.

Cal obser­var que la nos­tra for­mació de gala és avui la mateixa –sense Alves– que la que va gua­nyar la Cham­pi­ons a Berlín. Aquesta és una dada que diu molt del grau d'exigència màxima –tècnica i men­tal– que es reque­reix per jugar en aquest Barça del 4-3-3 amb uns mig­cam­pis­tes totals. És a dir: hi ha algú igual o millor que els nos­tres tres into­ca­bles del mig del camp? On juga?...

És veri­tat que, per cau­ses diver­ses, entre les quals la satu­ració (com­pren­si­ble) de Bus­quets i de Raki­tic, l'equip ha per­dut l'equi­li­bri i a vega­des es pre­ci­pita. És una cosa pun­tual. Però sen­tir a dir que amb Luis Enri­que el Barça ha per­dut l'estil –una idea molt estesa, val a dir-ho– em sona igual que voler reduir el pen­sa­ment de Maquia­vel a aque­lla frase que ell mai no va pro­nun­ciar. És fal·laç.

Però avui no toca par­lar d'això. En tot cas, el que toca és recor­dar que el Barça sap per­fec­ta­ment a què juga. Inten­si­tat, pressió, línies jun­tes, com­bi­nació, dese­qui­li­bri i –també– con­tra­a­tac. La pos­sessió ens iden­ti­fica i el joc directe ens enri­queix... Una manera de jugar que va ena­mo­rar el món amb Guar­di­ola a la baqueta i que, amb Lucho, ha evo­lu­ci­o­nat per tor­nar a fer del Barça el millor equip del pla­neta.

Avui gua­nya­rem i la penya dels ger­mans Padrós sor­tirà del tem­ple amb la cua entre les cames una vegada més. Juguem a casa, tenim Messi i som el Barça. No és fan­far­ro­nada. És con­vicció, orgull i con­fiança en l'equip.