Cinc anys
Senyals. El que busquem en un partit intranscendent i en un club sotmès a la interrogació identitària són senyals. Sobretot senyals que ens anticipin un futur feliç. I si no, almenys senyals que justifiquin la possible indignació. Senyals que responguin preguntes, encara que sapiguem (però fem veure que no) que ja sabem que en futbol no hi ha certeses. O molt poques. Té Cilessen algun secret per revelar-nos? Com li ha provat el casament a Aleix Vidal? Es confirma que Umtiti juga com si tingués 30 anys als 22? Corre sang calenta per les venes d'André Gomes? Pot Denis Suárez demostrar que un dia no enyorarem Iniesta jugant al costat d'Iniesta? A què juga Arda? Sí, no de què juga, sinó a què juga. Què és Alcàcer sense gol? I també preguntes més existencials: l'equip ha recuperat les essències? L'evolució s'ha menjat el model? Hi ha fons d'armari? O preguntes més profundes: guanyarem la lliga? Guanyarem la Champions? Ho tornarem a guanyar tot alguna altra vegada? Bé, potser que no anem tan enllà. Que el partit d'ahir era intranscendent i, a més, el Borussia Mönchengladbach va fer tot el que va poder perquè fos una llauna.
Els alemanys es van plantar al Camp Nou amb una defensa de cinc, una línia de quatre enganxada al davant i un presumpte punta, però que també jugava darrere de la pilota. La pregunta és inevitable: si hagués necessitat els punts, quin plantejament hauria fet André Schubert? Aquests alemanys sí que s'haurien de fer preguntes existencials, del tipus: si tancant-me com una ostra em golegen, què sóc? Dit tot això, el que va fer el Barça ahir té molt mèrit. Aquests no són partits fàcils de jugar i el Barça ho va fer com calia fer-ho. Està bé deixar-ne constància. Com també de les bones combinacions entre Denis i Vidal. Les grans preguntes, però, no es responen en un dia. Que això és futbol, aquest espectacle que basa el seu èxit en el fet que mai respon preguntes de manera definitiva.
En el futbol sempre cal una certa perspectiva. El Barça, per exemple, per saber on és, pot fer un joc de miralls. Ahir feia justament cinc anys que es va jugar un altre partit de Champions intranscendent al Camp Nou. El partit en què un Barça ple de joves del planter va golejar el BATE Borisov 4-0 i, sobretot, va jugar a futbol de manera primorosa. Recordem-ho. Al costat de cinc jugadors del primer equip (Pinto, Fontàs, Maxwell, Thiago i Pedro) van jugar fins a nou jugadors del filial: Montoya, Bartra, Dos Santos, Sergi Roberto, Cuenca, Rafinha, Muniesa, Riverola i Deulofeu. De tots ells, només Sergi Roberto i Rafinha s'han instal·lat al primer equip. Les raons són diverses, fins i tot el fet objectiu que alguns no han tingut prou nivell per quedar-se. El fet és que on fa cinc anys hi havia totes aquelles promeses ahir hi havia una nova generació de fitxatges, joves al voltant de 22 anys que estan en el paper que tenien aquells al seu moment: demostrar que poder jugar al Barça. Les circumstàncies són molt similars, però les situacions són sensiblement diferents. Potser val la pena reflexionar-hi. Més enllà de pensar en subterfugis i en els resultats, que, com en el partit d'ahir, no sempre són el més important. Els senyals de vegades són on menys s'esperen.