Un dubte i cap mena de dubte

Björn Borg es va reti­rar del ten­nis el 1983, als 26 anys, i no sóc jo sol que encara em pre­gunto el perquè d'aque­lla pre­ma­tura decisió. Estava en la ple­ni­tud espor­tiva i vam haver de dei­xar de gau­dir d'un dels millors ten­nis­tes de la història. El cas de Nico Ros­berg, sal­vant les distàncies, m'ha evo­cat aquell record traumàtic. El pilot ale­many està molt lluny de l'olimp espor­tiu on va que­dar ins­tal·lat Borg, però el seu cas plan­teja alguna de les matei­xes pre­gun­tes. Ell diu que, un cop asso­lit el seu pri­mer (i únic) títol mun­dial de fórmula 1, ja no està dis­po­sat a “assu­mir aquest nivell de com­promís un any més” i que “córrer per que­dar quart” no li fa el pes. La seva decisió i les seves raons són legítimes i res­pec­ta­bles. Però espor­ti­va­ment és una pena. Ens priva també del legítim dret de veure'l defen­sar el seu títol con­tra els que han estat der­ro­tats i altres aspi­rants. I, en certa manera, de con­tras­tar quin valor veri­ta­ble té la seva victòria. Se'n va amb el títol, però sense glòria veri­ta­ble.

Fem-ho sen­zill. Dei­xem el debat tècnic sobre l'acti­vi­tat fis­cal de Cris­ti­ano Ronaldo i els altres casos ara reve­lats i els casos cone­guts de juga­dors del Barça. Fem-ho com a Barri Sèsam: lluny / a prop, alt / baix. Espa­nya ens ense­nya en aquest cas el con­cepte agreu­jant / exi­ment. Exem­ple: ser català i/o del Barça és un agreu­jant / ser espa­nyol o del Real Madrid és un exi­ment. Ens ho diu l'Agència Tri­butària i ens ho recor­den el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, els minis­tres... La rea­li­tat, en fi.