Björn Borg es va retirar del tennis el 1983, als 26 anys, i no sóc jo sol que encara em pregunto el perquè d'aquella prematura decisió. Estava en la plenitud esportiva i vam haver de deixar de gaudir d'un dels millors tennistes de la història. El cas de Nico Rosberg, salvant les distàncies, m'ha evocat aquell record traumàtic. El pilot alemany està molt lluny de l'olimp esportiu on va quedar instal·lat Borg, però el seu cas planteja alguna de les mateixes preguntes. Ell diu que, un cop assolit el seu primer (i únic) títol mundial de fórmula 1, ja no està disposat a “assumir aquest nivell de compromís un any més” i que “córrer per quedar quart” no li fa el pes. La seva decisió i les seves raons són legítimes i respectables. Però esportivament és una pena. Ens priva també del legítim dret de veure'l defensar el seu títol contra els que han estat derrotats i altres aspirants. I, en certa manera, de contrastar quin valor veritable té la seva victòria. Se'n va amb el títol, però sense glòria veritable.

Fem-ho senzill. Deixem el debat tècnic sobre l'activitat fiscal de Cristiano Ronaldo i els altres casos ara revelats i els casos coneguts de jugadors del Barça. Fem-ho com a Barri Sèsam: lluny / a prop, alt / baix. Espanya ens ensenya en aquest cas el concepte agreujant / eximent. Exemple: ser català i/o del Barça és un agreujant / ser espanyol o del Real Madrid és un eximent. Ens ho diu l'Agència Tributària i ens ho recorden el Tribunal Constitucional, els ministres... La realitat, en fi.