La xifra és preciosa. I per això s'ha de destacar. El Barça, segons la UEFA, dimarts va fer 1.022 passades en el seu partit de Lliga de Campions contra el Borussia Mönchengladbach. 1.022. Rècord històric de la competició. I dit això, és bo o dolent que el Barcelona fes més de mil passades en un partit de futbol?

D'entrada cal dir que el fet és extraordinari i que, probablement, tardarem molt de temps a tornar a veure'l. Factors que conflueixen: jugava el Barça al Camp Nou, un element determinant per la qualitat de la gespa; els tres migcampistes blaugrana (Gomes, Denis i Iniesta) eren molt tocadors; com que no jugaven Neymar ni Suárez, l'equip va ser menys vertical i va necessitar la combinació per arribar a la porteria contrària; el rival tenia un davanter lent que permetia a la defensa blaugrana jugar amb el cul instal·lat a mig camp; el partit es va interrompre poc perquè el Borussia només va fer cinc faltes; perquè es van jugar 70 minuts i 15 segons, una xifra molt difícil de veure en el futbol actual... i per algunes circumstàncies més. Per tot plegat, un dia per recordar. 1.022 passades en un partit de Champions. Per dimensionar el nombre podem repassar els dels grans aspirants al títol de la competició en aquesta sisena jornada: Bayern, 826; Arsenal, 728; Juventus, 701; PSG, 607; Manchester City, 590; Real Madrid, 518, i Atlético de Madrid, 319 (no valorarem res més perquè l'impacte de les xifres mereix una anàlisi més exhaustiva pel que fa a alineacions, rivals, camps, moments, necessitats...).

Repetim la pregunta: i serveix per a alguna cosa? És clar que sí. Essencialment perquè el Barça va guanyar per quatre gols a zero. Que quedi clar: tenir la pilota per tenir-la no serveix per a gaire. D'això en diem tiki-taka i el terme és clarament pejoratiu. La possessió és necessària si no és l'objectiu últim del joc sinó el millor camí per arribar a fer un gol, l'autèntic sentit de tot plegat. Per tant, el valor real de les mil passades és que van servir perquè l'equip de Luis Enrique guanyés per 4 a 0. I com que al Camp Nou el com es guanya està clarament consolidat com a propi fet cultural, es valora especialment. I que segueixi per molts anys. L'opció alternativa ja sabem quins resultats ha donat en la història del FC Barcelona...

I també serveix per consolidar la idea en un moment en què sembla que tot hagi de passar pel trident i que, sense ell, no hi ha vida. És evident que disposar de Messi, Neymar i Suárez és una gran sort i que qualsevol equip es veuria condicionat pel seu extraordinari talent. Però caldria no oblidar que el sistema manté tota una sèrie de mecanismes que reforcen col·lectivament les virtuts individuals. Els tres cracs són millors si l'equip juga amb les línies juntes amb pilota i, també, sense. I si entre confiança i confiança en la pròpia contundència a les àrees apareix una mica de pausa per controlar els partits des de la pilota i no pas des de les cames. I, si se'm permet, les 1.000 passades també podrien reobrir el debat sobre si Denis i Iniesta poden jugar junts. Recordeu quan es defensava que el Xavi i l'Andrés no podien formar part del mateix mig del camp perquè es perdia l'equilibri de l'equip? Quina gràcia! Doncs això.