Fa dos mesos ens va deixar un dels futbolistes més rellevants de la història del RCD Espanyol: Javier Marcet. Nascut a Terrassa l'any 1928, debutà com a professional al Castelló i formà part de la plantilla del Real Madrid durant dues temporades. Però va ser al club blanc-i-blau on aquest jugador, dotat d'una tècnica excepcional, desenvolupà tot el seu talent i es consolidà durant set anys com un gran migcampista creatiu, fet que el portà a jugar en el combinat nacional entre 1951 i 1953.

En una època on els futbolistes no tenien garantit el seu futur, Marcet sempre prioritzà els estudis davant del futbol i es llicencià en ciències econòmiques i dret a les universitats de Deusto i Madrid. Quan el calvari de les lesions el va forçar a una prematura retirada, treballà com a executiu en diverses empreses i també va fer de representant d'alguns jugadors. L'any 1978, el Mestre creà la Fundació Marcet, una escola de futbol on, a més d'ensenyar els secrets d'aquest esport, es vetlla per la formació acadèmica i es treballen valors com l'esforç, la humilitat i la constància.

A més dels seus èxits esportius, empresarials i formatius, Marcet va contribuir a canviar la percepció que un culer com Vázquez Montalbán tenia del seu principal adversari esportiu: l'Espanyol. El periodista barceloní confessa obertament l'origen de la seva afició blaugrana i de la rivalitat amb l'altre club de la ciutat: un record infantil. Al forn on anava a comprar amb la seva mare hi havia un cartell amb Samitier driblant un jugador blanc-i-blau (“El Barça del desencuentro”, a El País, 1998). Tot i això, no era estrany que els infants del seu temps assistissin als partits dels dos equips. De fet, Montalbán freqüentava el camp de les Corts “perquè un botiguer majorista que era mig parent meu tenia carnet” i, de vegades, anava a Sarrià acompanyat per “un tiet que era catòlic i de dretes” (“Amb blau sofert i grana intens”, Proa, 1999).

L'antagonisme entre els dos clubs no responia tan sols a una lògica futbolística. A l'escola ser aficionat del Barça o de l'Espanyol “era un factor de diferenciació política” (“Barça, Barça, Barça”, a Revista Barça, 1971). Les cançons de postguerra, amb lletres reversionades i axarnegades, reflectien la confrontació entre els dos equips: “Si a tu ventana llega una paloma, trátala con cariño, que es del Barcelona. Si a tu ventana llega un mussol, fot-li cop d'estaca, que és de l'Espanyol” (“Kubala, entre Gamper y Cruyff”, a El País, 2002). Tot emulant la nomenclatura maoista, Vázquez Montalbán afirmava que l'Espanyol s'havia convertit en la “contradicció de primer pla, de vegades més preocupant que la contradicció fonamental, el Real Madrid” (“El Barça: interpretación marxista de una hegemonía”, a El País, 2002).

Ara bé, Montalbán reconeixia que era del tot injust atribuir al Barça el monopoli de la catalanitat ja que a l'Espanyol hi havia tants o més jugadors del país que a les files blaugrana. A més, una experiència personal el vacunà contra l'antiespanyolisme visceral. Mentre jugava a futbol al carrer amb els seus amics, aparegué Javier Marcet. Un dels nois li passà la pilota i el futbolista “l'agafà, se la passà d'un peu a l'altre, la llançà a sobre de l'espatlla, després al cap i la deixà caure sobre la punta del peu”. Aquesta imatge li quedà gravada per sempre i Marcet passà a formar part dels seus ídols d'infantesa (“Enemigos para siempre”, a El País, 1992).

Avui podríem dir que Andrés Iniesta també va ajudar a reconciliar els eterns contrincants quan va recordar la figura del seu amic Dani Jarque després de marcar el gol decisiu al mundial de Sud-àfrica 2010. Gràcies a aquest gest molts seguidors espanyolistes van aparcar, ni que fos momentàniament, els recels i suspicàcies envers el Barça. Prova d'això va ser la contundent ovació que van retre al migcampista manxec en el partit disputat el 18 de desembre de 2011 a l'estadi de Cornellà-el Prat.

Amb jugadors de la categoria humana de Marcet o Iniesta, el futbol esdevé un espai de trobada on rivalitat no implica enemistat. Un llegat cívic que cal preservar per a les futures generacions de seguidors d'un i altre equip. El derbi de diumenge ens oferirà una nova oportunitat per posar a prova aquests valors.