La frivolització de l'acció aïllada
Un dels baròmetres (n'hi ha molts més, però aquest és força simbòlic) per avaluar com perceben el futbol els joves jugadors integrats en categories de futbol formatiu és veure com reaccionen –principalment quan estan en grup– mentre miren un partit entre altres equips de futbol formatiu. És un experiment fàcil de fer cada cap de setmana, perquè normalment els entrenadors solen convocar els jugadors al camp entre una hora i una hora i mitja abans de l'hora d'inici del matx. Així, abans d'entrar als vestidors per canviar-se, els jugadors tenen temps de veure part del partit que es juga abans que el seu. Fa una dècada, l'actitud dels jugadors que miraven altres equips de base se centrava bàsicament a fer comentaris entre ells, centrant-se en algun aspecte concret del joc col·lectiu del rival; exaltant el nivell tècnic dels jugadors més destacats al camp, amb una barreja d'enveja sana i ganes d'assolir aquell nivell. Progressivament, aquesta actitud, ha anat variant. És evident que opino des d'una base d'experiència pròpia i, per tant, limitada i subjectiva, però intueixo una tendència marcada per una reacció impregnada per l'impacte abassegador de la potència del relat audiovisual homogeni que consumeixen: imatges impactants, descontextualitzades, de curta durada, en les quals el late motiv majoritari és la ridiculització o directament la humiliació d'una persona i/o la banalització o la frivolització de diverses situacions.
Així, en un moment determinat del partit ens podem trobar que esclata un “oh!” col·lectiu i amb cert tot burleta –de vegades acompanyat de rialles– quan algun jugador fa un acció tècnica fora del que és ordinari (una sotana, una ruleta, un driblatge espectacular), normalment no tant per posar en valor la pròpia acció tècnica, sinó per remarcar la posició d'inferioritat de qui ha rebut l'acció. La mateixa escena es pot repetir quan algun futbolista comet una errada rellevant.
Insisteixo, no passa ni de bon tros sempre ni en tots els camps, però sí que va repuntant aquesta inèrcia de la qual s'empelten a través de les xarxes socials i també de la nova dinàmica que impera en la majoria de programes esportius de televisió, en què es posen majoritàriament en valor les accions aïllades, individuals i espectaculars que es generen en un esport col·lectiu, per exemple els trencaturmells dels jugadors de bàsquet que acaben amb els ossos d'un rival per terra. En la majoria d'ocasions l'acció no serveix per explicar el partit, ni el resultat, però això és el de menys, no?