Un dels baròmetres (n'hi ha molts més, però aquest és força simbòlic) per ava­luar com per­ce­ben el fut­bol els joves juga­dors inte­grats en cate­go­ries de fut­bol for­ma­tiu és veure com reac­ci­o­nen –prin­ci­pal­ment quan estan en grup– men­tre miren un par­tit entre altres equips de fut­bol for­ma­tiu. És un expe­ri­ment fàcil de fer cada cap de set­mana, perquè nor­mal­ment els entre­na­dors solen con­vo­car els juga­dors al camp entre una hora i una hora i mitja abans de l'hora d'inici del matx. Així, abans d'entrar als ves­ti­dors per can­viar-se, els juga­dors tenen temps de veure part del par­tit que es juga abans que el seu. Fa una dècada, l'acti­tud dels juga­dors que mira­ven altres equips de base se cen­trava bàsica­ment a fer comen­ta­ris entre ells, cen­trant-se en algun aspecte con­cret del joc col·lec­tiu del rival; exal­tant el nivell tècnic dels juga­dors més des­ta­cats al camp, amb una bar­reja d'enveja sana i ganes d'asso­lir aquell nivell. Pro­gres­si­va­ment, aquesta acti­tud, ha anat vari­ant. És evi­dent que opino des d'una base d'experiència pròpia i, per tant, limi­tada i sub­jec­tiva, però intu­eixo una tendència mar­cada per una reacció impreg­nada per l'impacte abas­se­ga­dor de la potència del relat audi­o­vi­sual homo­geni que con­su­mei­xen: imat­ges impac­tants, des­con­tex­tu­a­lit­za­des, de curta durada, en les quals el late motiv majo­ri­tari és la ridi­cu­lit­zació o direc­ta­ment la humi­li­ació d'una per­sona i/o la bana­lit­zació o la fri­vo­lit­zació de diver­ses situ­a­ci­ons.

Així, en un moment deter­mi­nat del par­tit ens podem tro­bar que esclata un “oh!” col·lec­tiu i amb cert tot bur­leta –de vega­des acom­pa­nyat de ria­lles– quan algun juga­dor fa un acció tècnica fora del que és ordi­nari (una sotana, una ruleta, un dri­blatge espec­ta­cu­lar), nor­mal­ment no tant per posar en valor la pròpia acció tècnica, sinó per remar­car la posició d'infe­ri­o­ri­tat de qui ha rebut l'acció. La mateixa escena es pot repe­tir quan algun fut­bo­lista comet una errada relle­vant.

Insis­teixo, no passa ni de bon tros sem­pre ni en tots els camps, però sí que va repun­tant aquesta inèrcia de la qual s'empel­ten a través de les xar­xes soci­als i també de la nova dinàmica que impera en la majo­ria de pro­gra­mes espor­tius de tele­visió, en què es posen majo­ritària­ment en valor les acci­ons aïlla­des, indi­vi­du­als i espec­ta­cu­lars que es gene­ren en un esport col·lec­tiu, per exem­ple els tren­ca­tur­mells dels juga­dors de bàsquet que aca­ben amb els ossos d'un rival per terra. En la majo­ria d'oca­si­ons l'acció no ser­veix per expli­car el par­tit, ni el resul­tat, però això és el de menys, no?