Ama­zon ha llançat un impac­tant espot per pro­mo­ci­o­nar unes boti­gues físiques en què, gràcies a la tec­no­lo­gia, no hi haurà cues perquè, de fet, no hi haurà cai­xers. L'anunci mos­tra com, si un té des­car­re­gada la pre­cep­tiva apli­cació al mòbil, n'hi haurà prou fent pas­sar un codi QR per un sen­sor en entrar a l'esta­bli­ment, aga­far el que vul­gui i mar­xar. La màgia de la tec­no­lo­gia fa la resta: des d'incor­po­rar el pro­ducte al cis­tell vir­tual –o reti­rar-l'en tan bon punt el tor­nis a l'estan­te­ria, si és que can­vies d'opinió i no el vols– a car­re­gar després el cost al compte ban­cari. Davant l'anunci, hi ha dues clas­ses de per­so­nes: les que ens fas­ci­nem per l'avenç i la màgia, i els trom­pe­ters de l'apo­ca­lipsi que ja fan números sobre els llocs de tre­ball que es des­trui­ran. I sí, la de cai­xer de super­mer­cat és a punt de caure en la mateixa obso­lescència que ja va devo­rar tan­tes altres fei­nes també vícti­mes de la tec­no­lo­gia, de la de genet del Pony Express a la de pro­jec­ci­o­nista, de la de lino­ti­pista a la de pre­go­ner, de la de copista a la de depen­dent de vide­o­club.

L'impacte d'Ama­zon va ser la set­mana pas­sada, i aquesta s'ha estre­nat el vídeo com a suport tec­nològic a l'arbi­tratge en par­tits de fut­bol. La prova pilot s'està fent al mun­dial de clubs, i ha gene­rat sobre­tot con­fusió. Pri­mer, va ser­vir per asse­nya­lar un penal que l'àrbi­tre no havia vist, però que estava pre­ce­dit d'un fora de joc –acció que per ara no es pre­veu que sigui vide­o­ar­bi­trada– no xiu­lat, de manera que la jugada ha gene­rat polèmica igual­ment. I en la semi­fi­nal entre el Madrid i l'Amèrica, l'àrbi­tre va anul·lar en vir­tut del vídeo un gol de Cris­ti­ano que pri­mer havia donat per bo i després va recu­lar i va tor­nar a fer que pugés al mar­ca­dor.

Els retrets tenen, doncs, fona­ment, però negar-se que la tec­no­lo­gia pugui reduir l'altíssim nivell d'error que es dóna en l'arbi­tratge d'un par­tit de fut­bol perquè un sis­tema encara a les bece­ro­les pre­senta desa­jus­tos i bran­dant una supo­sada traïció a les essències és tan retrògrad com ho va ser al seu moment negar-se que totes les loca­li­tats en un estadi fos­sin amb seient perquè es per­dia escalf. A més, en aquest cas, no ha de patir ningú per la feina: ni els àrbi­tres –en cal­dran més, per estar mirant el vídeo– ni tam­poc els ter­tu­li­ans que viuen no pas de comen­tar el joc, sinó de les polèmiques. Perquè ja fa temps que sabem que la presència d'àrbi­tres als pro­gra­mes espor­tius no frena l'ago­sa­ra­ment ni els esca­ra­falls escan­da­lit­zats dels ter­tu­li­ans, i que, fins i tot davant les imat­ges en càmera lenta repe­ti­des en bucle, pots tenir dos àrbi­tres en un plató dis­cre­pant de tot. O no han sen­tit a par­lar de la post­ve­ri­tat, tan de moda? És aquesta parau­lota hor­ri­ble que usen ara els post­mo­derns –ben­vin­guts siguin, més val tard que mai– per fer-nos saber que gràcies a Trump i el Bre­xit han des­co­bert que els fets, ai, pesen menys que les opi­ni­ons. Un vici, aquest, que es dóna des de molt abans de Trump, el Bre­xit i la parau­lota. Un vici amb con­seqüències temi­bles i, el que és pit­jor, sense evidències, fins ara, que pugui ser cor­re­git per la tec­no­lo­gia.