A un pas d'un fet trans­cen­den­tal, il·lusi­o­nant, alli­be­ra­dor i igua­li­tari, cami­nar amb pas ferm cap a la inde­pendència –fet insòlit en la història con­tem­porània, això és, for­mant pas d'un estat con­trari que tot i que es defi­neix com a demòcrata, actua com si fóssim ene­mics–, no podem caure en erra­des pas­sa­des pel que fa al reco­nei­xe­ment del Comitè Olímpic Català.

Tot ho posa­ran en con­tra, des de pre­sump­tes infil­trats malànimes cor­rup­tes, via el Fernández­gate, ridi­cu­lit­zant dia sí i dia també els cre­ients amb les seves fri­vo­li­tats, ara absolts pels tri­bu­nals espa­nyols, fins a usar la calúmnia o podrir, via cor­rupció moral i ideològica, els valors més alli­be­ra­dors del con­cepte i la paraula soci­a­lisme o encara el reclam de les mas­ses al car­rer, com fa anys i panys recla­ma­ven, i ara es per­den en excu­ses de par­tit de vol galli­naci.

En el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de l'esport català tots hem d'anar a l'una. La visió par­ti­dista ha de des­a­parèixer per la causa més noble: poder com­pe­tir amb tot i per tot en el con­cert de països lliu­res del món, des dels Jocs Olímpics fins a tota mena de cam­pi­o­nats mun­di­als o inter­na­ci­o­nals.

No des­co­bri­rem Sama­ranch i el seu fran­quisme còmplice, però ara sabem que els obs­ta­cles que hi va haver per al reco­nei­xe­ment del COC també van ser d'ell. Els que ales­ho­res hi eren ho han d'expli­car amb pèls i senyals per no repe­tir les matei­xes erra­des. S'ha posat com a exem­ple més evi­dent el fet que a Bar­ce­lona 92 no es fes esport olímpic l'hoquei sobre patins, el peatge que Sama­ranch –era el seu esport– va haver de pagar per acon­se­guir els Jocs Olímpics i que Espa­nya hi col·laborés tot esbor­rant-nos. Però l'escletxa que hi havia, no la vam saber apro­fi­tar per per­so­na­lis­mes i per con­fiar en l'Estat que tot ens ho pro­hi­beix.

És propi d'enzes ali­ne­ats amb l'Estat cor­rupte no democràtic dema­nar permís per fer el COC o el referèndum. Tots ens neces­si­tem, fins i tot els que per par­ti­disme no es tre­uen la bena dels ulls.