Diversos autors han afirmat que l'esport és un gran assoliment humà en el seu procés civilitzador. Així per exemple, Coubertin plantejava els Jocs Olímpics com una gran celebració universal i ecumènica. També el seu compatriota Jules Rimet va creure en el potencial esportiu per propiciar la concòrdia internacional. El seu gran objectiu era convertir el futbol en una passió comuna al servei de la comprensió i l'amistat. De fet, va ser l'artífex i el gran impulsor de la copa del món de futbol. Convençut de la funció pacificadora de l'esport, va donar suport al boicot als Jocs Olímpics de Berlín (1936). En certa ocasió va comentar que si donem una pilota i un àrbitre a onze nois d'onze països i ètnies, que parlen llengües diferents i no professen la mateixa religió, probablement s'entenguin, juguin, es diverteixin i acabin fent-se amics. Existeixen poques activitats humanes amb la capacitat de provocar una situació semblant. Però no sabem si Rimet va tenir constància d'un esdeveniment succeït la nit de Nadal del 1914, quan havien transcorregut cinc mesos des de l'inici de la Gran Guerra.

Al front occidental –a prop de Ieper (Bèlgica)– va ocórrer un fet extraordinari. Els protagonistes van ser uns soldats britànics i alemanys que es van mirar als ulls i van reconsiderar la seva condició d'enemics. Van abandonar temporalment les trinxeres, la sang i el fang per compartir nadales i rialles. Tot plegat va ser rubricat amb un prodigiós matx de futbol disputat en terra de ningú. Gràcies a una pilota, homes d'estats enfrontats van recordar que era més important el que els unia que el que els separava. Es van desprendre de les seves armes letals i van viure el goig del joc i de la companyonia. Durant aquells moments de treva, el somni d'un acord de pau va semblar viable. Van reaccionar contra els seus líders i el delirant malson de la guerra, confraternitzant al marge de les seves obligacions militars (en paraules de MacMillan). Però malauradament la terrible i cruel realitat es va imposar i la contesa, que va segar la vida de milions de joves, no va finalitzar fins al novembre del 1918. Entre ells alguns homes que perviuen en la memòria d'aquells que estimem l'esport. Així per exemple, hi trobem el nom d'un pioner de l'aviació com Roland Garros i el de Jean Bouin, un atleta i periodista francès. El nom d'aquest darrer va associat a la cursa atlètica més antiga –la primera edició és del 1920– que es disputa a casa nostra. Tal com ens demostra la història, el sacrifici d'aquests homes va ser totalment estèril.