Dos monòlegs i un solista
El derbi va ser una cura de salut per al Barça. Se li van acabar els problemes ofensius, mentre que a l'Espanyol li van tornar els defensius. No va encertar Quique Sánchez Flores el seu plantejament del partit i l'equip de Luis Enrique s'hi va anar adaptant fins que el va capgirar a còpia de gols. Van ser dos monòlegs sense variacions, però la veu cantant va ser sempre la del Barça. L'Espanyol no va dir ni piu. Fins i tot va fer el gol de l'honor enmig del silenci del Camp Nou. Messi, en canvi, va dur la festa a la grada.
Que l'Espanyol optaria per la contenció i que el Barça ho faria per l'atac ja se sabia abans de començar. Els blaugrana ho porten al seu ADN i els blanc-i-blaus s'estan fent un equip aprenent a defensar-se. També se sabia que l'equip de Luis Enrique ha tingut dificultats creatives i que el de Sánchez Flores ha anat agafant confiança a còpia de deixar la porteria a zero. Faltava saber en quines condicions tindria lloc la confrontació. El factor més determinant havia de ser el lloc on plantaria el tècnic visitant el seu campament defensiu. D'això depenia que el Barça sabés si li tocaria administrar la pilota amb gràcia i dinamisme per veure la porteria rival o si hi hauria espais per explorar.
De seguida va quedar clar. El 4-4-2 de l'Espanyol es va situar amb les línies molt juntes però lluny del seu porter. I aquest Barça, que ha fet del sentit pràctic una de les seves normes, va decidir que, en lloc de crear unes condicions de partit pròpies, es tractaria de tenir paciència perquè l'espai rere la defensa visitant en algun moment es convertiria en un paradís per arribar al gol. El Barça amb prou feines va agafar el fil del joc. Es va dedicar més a intentar jugades que a teixir joc. Els mitjos no combinaven entre ells. Ho feien més amb el seu lateral i amb el seu extrem, real en el cas de Neymar i fals en el cas de Messi. I en aquest escenari, Denis Suárez va estar desubicat força estona. Titular per davant de Rakitic i André Gomes i amb el desafiament de demostrar que pot jugar formant línia amb Iniesta i no ser només el seu substitut, va trigar una estona a entonar-se. Va ser quan va començar a connectar més amb Busquets i Iniesta. Però ja s'havia decidit que el partit no era una qüestió de tombar un mur dins l'àrea, sinó de trobar una escletxa en aquella barrera avançada. I per a això n'hi havia prou de no perdre la pilota i esperar l'oportunitat. Perquè els espais hi eren.
L'Espanyol, amb el seu plantejament, necessitava molta concentració defensiva. Amb espais al darrere, es tractava de no deixar-ne perquè els mitjos i Messi tinguessin temps per pensar. Ho van aconseguir en bona mesura. Part de la falta d'inspiració en el joc blaugrana també es devia a la solidesa del bloc visitant. A l'Espanyol, però, la concentració defensiva se li menjava la inspiració ofensiva. Des d'on defensava, qualsevol contraatac després d'una recuperació podia ser molt perillós per al Barça. Però de tant tocar de peus a terra defensivament, no li arribava la sang al cap per veure clara cap jugada ofensiva.
El Barça va necessitar només algun assaig per aconseguir batre Diego López. Una recuperació de Mascherano i un toc subtil d'Iniesta van ser suficients perquè Luis Suárez fos letal a l'espai. El partit no va canviar. Sense reacció de l'Espanyol, el Barça es va anar entonant. La següent escletxa la va trobar gràcies a la màgia d'Iniesta i Messi en els espais reduïts. I, ja embalat, va sentenciar per acumulació ofensiva. Va rematar Alba però ho podien haver fet altres jugadors blaugrana. El partit estricte ja s'havia acabat quan l'Espanyol va marcar i el Barça va perdre unes quantes ocasions. Bé, s'havia acabat quasi per a tothom. No per a Messi, que no entén de treves mentre quedin minuts de joc. A camp obert, va crear una jugada de potència que va acabar amb la delicadesa més fina. I ara sí, final.