Un eufemisme ben curiós pel que fa a l'etiquetatge d'entrenadors és aquell que els classifica segons si són o no “homes de club”. Dic curiós perquè al Barça dels últims 25 anys el paradigma de tècnic “de club” és Van Gaal, i l'antítesi, Johan Cruyff, que per no ser gens un entrenador “de club” Déu n'hi do de quina manera l'ha marcat... Luis Enrique sembla un tècnic molt “de club” quan expressa entusiasme per la cada cop més fosca grada d'animació creada per la directiva, no ho sembla gens quan es desmarca de la línia oficial i no posa la mà al foc per la renovació de Messi, i sembla no saber ni en quin club viu quan menysté el debat de l'estil de joc. Seria fàcil concloure que l'asturià diu el que pensa sense atendre beneficis ni greuges, però la memòria tampoc no permet afirmar que Luis Enrique sigui tan transparent com això. Fa dues temporades, el Barça collia títols del triplet al mateix ritme que el tècnic apareixia cada dia més empipat amb el món; el barcelonisme es preguntava d'on venia aquell disgust que, profund com aparentava ser, donava peu a especular amb la renúncia voluntària, i era temerari, per massa senzill, apuntar si el que buscava el tècnic no era una millora contractual. I vet aquí que ho era! D'un dia per l'altre i en campanya electoral, Bartomeu li va ampliar el contracte fins al 2017 i a Luis Enrique li va tornar de cop el somriure. Per això, en vigílies d'uns mesos en què la renovació del tècnic serà una carpeta oberta, és recomanable posar-se la cuirassa i no tornar a caure en el mateix parany. Lluny tant de ser un entrenador “de club” com de deixar cap mestratge que transcendeixi el seu pas pel Barça, Luis Enrique mira per ell i és lícit que ho faci, però amb el precedent d'haver escenificat des de la tribuna pública una impostura en benefici propi no cal perdre el temps interpretant com un senyal res del que digui o el tarannà que mostri. Fa dos anys no sabíem què li passava, però des que ho vam entendre li coneixem el llautó.