Arran que el dilluns dia 5 de desembre, Raphael Minder publiqués al New York Times l'article Caught With Your Pants Down? Must Be Christmas in Catalonia i que, l'endemà al vespre, l'actriu Kate McKinnon expliqués a l'NBC la tradició de fer cagar el tió en un programa de televisió de màxima audiència, sembla que els Estat Units ens hagin donat permís per inflar el pit i sortir a l'estranger sense avergonyir-nos.

Abans de continuar i aprofitar el corrent i el dia per fer-nos convèncer que els punts perduts pels jugadors del Barça són precisament a l'escorça del tió de Nadal, deixin-me dir que sí, que anem pel món amb tanta vergonya que les nostres joves promeses canten en anglès, com les bandes sonores dels anuncis i els noms dels productes que inventem, de les empreses que creem, dels fons d'inversió, dels congressos de telefonia, de còmics, de construcció o de moda amb què ens sotmet la nau capitana de Barcelona; dels festivals de música urbana, dels aplicatius informàtics, o fins i tot de l'Oh Happy Day que ens entreté, quan no fem cinema (en castellà naturalment) per fer bo el cinisme dels botiflers i la seva patuleia, i perquè cap Erasmus, tour operator o aspirant a Vargas Llosa no ens tracti amb condescendència provinciana.

És tan clar que ens hem venut la dignitat i l'orgull per una professionalitat i una globalització fal·laces, com que no hi ha cap preu que pagui la força de la voluntat ni res que no estigui tan estès pel món com el valor d'allò que ens cria. Quan el Barça jugant bé no guanya i el Madrid sense fer res de l'altre món la clava, el tió de Nadal ens ensenya que pica amb més força la il·lusió que cap contracte. I això que aquí mamem de petitons, encara ens ho hauran de patentar els nord-americans, per admirar-ho.

En fi, bon Nadal, i si no els convenç, merry christmas and a happy new year, que és la traducció que ens envia a dida.