Com a espectador dels partits del Barça, un estava lleugerament cansat de veure sempre el mateix: de com Neymar, a part d'algun malabarisme que no ha superat mai els de Ronaldinho, es feia un tip d'intentar carreres transversals per trobar el moment oportú de xutar o de fer una assistència decisiva; de com Luis Suárez lluitava físicament amb el defensors per trobar la posició ideal per rematar; de com Messi sestejava tot esperant el moment oportú d'iniciar un atac demolidor, amb un nombre alt d'intents inversemblants de driblar mig equip contrari o de perdre pilotes en passades estranyament innocents. Doncs bé, ve un partit de copa contra l'Hèrcules i un es troba amb un equip que després de vint minuts d'imprecisions incomprensibles, comença a carburar i a fer un joc col·lectiu espectacular amb espurnes individuals que donen un registre diferent al que estem acostumats: Arda demostra un gran toc de pilota, amb una mobilitat impensada, i fa tres gols de manera ben diferent. Denis Suárez fa de pulmó incessant; Aleix Vidal recorda les centrades dels extrems extrems; André Gomes exercita una fredor intel·ligent; Umtiti es revela tan bon defensa com creador de joc des del darrere i Digne, a més de la seva seguretat habitual, treu el geni a l'àrea contrària i fa un gol de decisió personal. També fa gol Alcácer en un cop de cap instintiu que demostra les seves capacitats. Un voldria veure quin recorregut té aquest equip amb un rival de més pes que l'Hèrcules– per exemple un Déor, un Las Palmas o un Vila-real– i veure si, a més d'un porter per a la copa, també es pot bastir un equip per a la mateixa competició. El sorteig, però, no ha resultat favorable a l'experiment: amb un rival tradicional com és l'Athletic no es pot badar. Ens haurem d'esperar al pròxim respir mental: el de la selecció catalana, que, enfrontada amb Tunísia, ens permetrà veure demà bons jugadors d'aquí que, exercint a fora, tornen a casa per Nadal. I després, amb les renovacions del trident fetes fins l'any 21, sant tornem-hi.