Hi ha gent a qui ha fet molta gràcia que el rival de la selecció catalana de futbol en el partit amistós de Nadal que es va jugar dimecres a Girona fos la selecció de Tunísia. Els feia gràcia abans del partit, perquè els semblava allò que s'anomena un equip exòtic i perquè no tenien ni idea de com jugaven els tunisians, i els continua fent gràcia ara que han vist quina mena de futbol fan, perquè l'única cosa que els importa és el nom del rival de la selecció catalana. Menystenint el rival, menysprees la selecció catalana.

Aquests a qui fa gràcia que la selecció catalana de futbol només pugui jugar un partit amistós per Nadal i que els rivals s'hagin d'anar a buscar fora del continent europeu –com si això fos una mala cosa–, són els mateixos que vibren cada vegada que la roja surt a un terreny de joc en un campionat oficial o una fase de classificació per a un d'aquests campionats. Unes fases de classificació com la que la selecció espanyola està jugant ara per anar al mundial del 2018 que es farà a Rússia. Els que menyspreen Tunísia són els mateixos que trempen quan la roja juga contra Albània, Israel, Macedònia i Liechtenstein, que juntament amb Itàlia són els rival d'Espanya en aquesta fase de classificació. Saben que, excepte Itàlia, la resta de rivals d'Espanya en aquesta fase estan al darrere de Tunísia en el rànquing de la FIFA? Tunísia ocupa el lloc 35, Albània el 49, Israel el 55, Macedònia el 162 i Liechstenstein el 188. Espanya és en el lloc 10 i Itàlia, en el 16.

A aquests a qui ha fet gràcia que Catalunya jugui contra Tunísia, també han rigut molt en veure que el partit es feia fora de Barcelona. Es veu que més de 8.000 persones a Girona en una freda nit d'hivern no valen per a res i significa un fracàs perquè no es pot omplir un estadi gran a Barcelona. En canvi, els partits que la roja ha jugat a Lleó contra Liechtenstein i a Granada contra Macedònia són una gran festa de la selecció espanyola, que es mereix arribar a tots els indrets de la geografia espanyola. Doncs això.