Temps per fer-ho, que és Nadal. Això sí, temps també per despertar ràpid i espavilar. Després de la costellada de Girona, Xavi Hernández la va deixar anar: “Estaríem entre les quinze millors seleccions del món.” Catalunya no només hi seria (aquest és l'objectiu), sinó que també competiria (això ja seria la repera!).

Juguem. Quina seria la vostra selecció? Tenint en compte que només hi podrien ser 23 futbolistes i imaginant que haguéssim de participar demà mateix en una gran cita internacional, quins jugadors escolliríeu? Exercici complicat, perquè el futbol català té excel·lents representants pertot arreu. Sense entrar en gaires consideracions –perquè no val la pena– proposo una llista (recordeu que només és un joc, que ningú s'enfadi!):

Porters: Víctor Valdés (Boro), Kiko Casilla (Real Madrid) i Jordi Masip (Barça).

Defenses: Sergi Roberto, Gerard Piqué i Jordi Alba (Barça), Héctor Bellerín (Arsenal), Marc Muniesa (Stoke), Aaron Martín i David López (Espanyol) i Marc Bartra (Borussia Dortmund).

Migcampistes: Sergio Busquets (Barça), Sergi Samper (Granada), Oriol Romeu (Southampton), Víctor Sánchez (Espanyol), Cesc Fàbregas (Chelsea), Xavi Hernández (Al-Sadd) i Joan Verdú.

Davanters: Gerard Deulofeu (Everton), Adama Traoré (Boro), Sergio García (Al-Rayyan), Bojan Krkic (Stoke) i Gerard Moreno (Espanyol).

No està malament, eh! I descartant primeres espases com Pau López (Tottenham), Pol Lirola (Sassuolo), Martín Montoya (València), Aleix Vidal (Barça), Víctor Ruiz (Vila-real), Jordi Amat (Swansea), Andreu Fontàs i Sergi Gómez (Celta), Javi Márquez (Granada), Keita Baldé (Lazio), Jonathan Soriano (Salzburg) i Christian Tello (Fiorentina). Per cert, de seleccionador potser escolliríem Pep Guardiola, oi?

Això si parlem de futbol. Perquè podríem fer el mateix exercici en la resta dels esports i trobaríem, més o menys, la mateixa resposta. Catalunya, com a gran país esportiu que és, donaria la cara en totes les disciplines. Tornem a la realitat. On som? En plena construcció de les estructures d'estat per afrontar la desconnexió abans de l'estiu del 2017 i el referèndum, just després. I en aquest context, naturalment, no hi pot faltar el món de l'esport. El ressuscitat Comitè Olímpic de Catalunya ha de ser l'eina que aglutini el sector i el condueixi cap a l'èxit de tots els seus àmbits. Que el govern, l'esport federat i els especialistes en la internacionalització caminin de bracet és una gran notícia. Cal el seu debat, però no el protagonisme de certs egos de mirada curta que fins ara només havien dividit.

L'esport ha de ser un pilar en la nova Catalunya i s'ha de fer valer. Els seus valors fan créixer un estat i condicionen de manera extraordinària els pressupostos. La frase prevenir és curar cal creure-se-la. Invertir en esport és estalviar-se molts milions en altres àmbits, en sanitat, per exemple. Potenciar l'esport escolar és invertir en una societat sana, disciplinada, positiva. Dotar de més força, de veritat, l'esport femení és invertir en justícia, en igualtat, en modernitat, en intel·ligència... I així seguiríem fins a omplir fulls i fulls de paper. Ara és el moment d'aportar idees perquè el somni deixi de ser-ho sabent –repetim– que l'esperit de l'esport és clau per a la construcció de la república catalana.

Bon any 2017 a tothom. Aquest ha de ser inoblidable. No podem fallar. Tenim pressa.