Jocs d'hivern
França està a punt per acollir els Jocs. El proper dia 11, amb un França-Brasil a l'AccorHotels Arena de París, s'inicia el mundial d'handbol. I tranquils, que ni m'he begut l'enteniment ni tampoc m'he passat amb el cava. La pressió que recau sobre Karabatic i companyia és tan asfixiant que fins i tot els mateixos jugadors subratllen que aquest mundial s'ha convertit en una qüestió d'estat. Cédric Sorhaindo, al Tot Gira de Catalunya Ràdio, ho va definir així: “Per als francesos, aquesta competició és com uns Jocs Olímpics.”
Aquesta asseveració beu de diverses fonts. La primera i més rellevant és l'orgull. Per a un país com França, i el seu amor propi, la selecció d'handbol és santa santorum. Segurament ho hauria de ser per als amants de l'handbol i de l'esport en general. Dos ors olímpics, tres mundials i dos europeus en només vuit anys és una gesta que parla per si sola. I si a això li poses la samarreta bleu i la torre Eiffel de fons, el còctel patriòtic t'explota a sobre. A França, les experts (així se'ls anomena), són més similars a estrelles de rock que no pas a esportistes d'elit. Imatge per a les marques, campanyes de publicitat, entrevistes en prime time, reportatges, documentals i bogeria col·lectiva al seu pas. De fet, la lliga francesa ha aconseguit revifar a partir de la tornada de gairebé tota la selecció a la seva competició d'origen. Que en qualsevol mundial, europeu o olimpíada, les experts siguin el país que arrossega més públic i interès s'ha convertit en una tradició.
Però hi ha un altre factor que eleva la pressió a límits exagerats. França ha estat l'organitzadora de la passada Eurocopa de futbol. Convençuts del potencial propi, amb Benzema (finalment exclòs per motius extraesportius) Pogba i Griezmann, ser la seu principal els donava ales per somiar a tornar a aixecar trofeus. A pensar en Barthez, Zidane, Trezeguet i Henry. I tots ells també van veure com a Saint-Denis, Portugal i Cristiano guanyaven en la pròrroga. També ho deuria veure Tony Parker, l'estrella dels Spurs en l'NBA. I segurament va recordar les sensacions que feia un any que intentava oblidar. Envoltat de Boris Diaw, de Nando de Colo i de Nicolas Batum, va presenciar com un llargarut de Sant Boi els clavava 40 punts i els deixava sense la seva final. El silenci i la decepció d'aquell setembre del 2015 al Pierre Mauroy de Lilla encara és tema tabú a l'Elisi.
Per això, l'handbol aquest Nadal és qüestió d'estat. Tema de sobretaula. Aquest gener arriben els Jocs.