França està a punt per aco­llir els Jocs. El pro­per dia 11, amb un França-Bra­sil a l'Accor­Ho­tels Arena de París, s'ini­cia el mun­dial d'hand­bol. I tran­quils, que ni m'he begut l'ente­ni­ment ni tam­poc m'he pas­sat amb el cava. La pressió que recau sobre Kara­ba­tic i com­pa­nyia és tan asfi­xi­ant que fins i tot els matei­xos juga­dors subrat­llen que aquest mun­dial s'ha con­ver­tit en una qüestió d'estat. Cédric Sor­haindo, al Tot Gira de Cata­lu­nya Ràdio, ho va defi­nir així: “Per als fran­ce­sos, aquesta com­pe­tició és com uns Jocs Olímpics.”

Aquesta asse­ve­ració beu de diver­ses fonts. La pri­mera i més relle­vant és l'orgull. Per a un país com França, i el seu amor propi, la selecció d'hand­bol és santa san­to­rum. Segu­ra­ment ho hau­ria de ser per als amants de l'hand­bol i de l'esport en gene­ral. Dos ors olímpics, tres mun­di­als i dos euro­peus en només vuit anys és una gesta que parla per si sola. I si a això li poses la samar­reta bleu i la torre Eif­fel de fons, el còctel patriòtic t'explota a sobre. A França, les experts (així se'ls ano­mena), són més simi­lars a estre­lles de rock que no pas a espor­tis­tes d'elit. Imatge per a les mar­ques, cam­pa­nyes de publi­ci­tat, entre­vis­tes en prime time, repor­tat­ges, docu­men­tals i boge­ria col·lec­tiva al seu pas. De fet, la lliga fran­cesa ha acon­se­guit revi­far a par­tir de la tor­nada de gai­rebé tota la selecció a la seva com­pe­tició d'ori­gen. Que en qual­se­vol mun­dial, euro­peu o olimpíada, les experts siguin el país que arros­sega més públic i interès s'ha con­ver­tit en una tra­dició.

Però hi ha un altre fac­tor que eleva la pressió a límits exa­ge­rats. França ha estat l'orga­nit­za­dora de la pas­sada Euro­copa de fut­bol. Con­vençuts del poten­cial propi, amb Ben­zema (final­ment exclòs per motius extra­es­por­tius) Pogba i Gri­ez­mann, ser la seu prin­ci­pal els donava ales per somiar a tor­nar a aixe­car tro­feus. A pen­sar en Bart­hez, Zidane, Tre­ze­guet i Henry. I tots ells també van veure com a Saint-Denis, Por­tu­gal i Cris­ti­ano gua­nya­ven en la pròrroga. També ho deu­ria veure Tony Parker, l'estre­lla dels Spurs en l'NBA. I segu­ra­ment va recor­dar les sen­sa­ci­ons que feia un any que inten­tava obli­dar. Envol­tat de Boris Diaw, de Nando de Colo i de Nico­las Batum, va pre­sen­ciar com un llar­ga­rut de Sant Boi els cla­vava 40 punts i els dei­xava sense la seva final. El silenci i la decepció d'aquell setem­bre del 2015 al Pierre Mau­roy de Lilla encara és tema tabú a l'Elisi.

Per això, l'hand­bol aquest Nadal és qüestió d'estat. Tema de sobre­taula. Aquest gener arri­ben els Jocs.