Jordi Lardín ha acceptat assumir tant la direcció esportiva del primer equip de l'Espanyol com la del futbol de base, i això és un volum excessiu de responsabilitat. Estar al cas de tot suposa tenir controlats molts petits detalls que faran que una operació, seguiment o decisió sigui finalment l'encertada.

La sortida d'Àngel Gómez, encara no prou justificada, ha obert la porta a Lardín per accedir al graó més alt. El manresà mereix aquesta projecció ja que ha fet bona feina amb la base del club, i aquesta promoció interna ha estat fins ara un dels signes d'identitat de l'Espanyol. A més, Lardín deu veure, amb l'arribada de Quique Sánchez Flores, que el negoci es desplaça del planter al mercat. Amb la solvència econòmica del club i un entrenador de fora, no cal ser gaire viu per veure-ho.

Ara bé, voler controlar les dues parcel·les no crec que sigui l'adequat. El club no hauria de permetre-ho. S'hauria d'haver promocionat algú dels que treballen a la base, se m'acut Àngel Morales, per exemple, i crear un pont estable entre el primer equip i el futbol de base.

La dràstica reducció del pressupost de l'àrea esportiva, gairebé a la meitat, i el fet de no cobrir les vacants –han marxat dos professionals, Gómez i Adán– alimenten sospites sobre el trist paper que tindrà en els propers anys la projecció de la base en el primer equip. Està bé que Marc Roca i Aarón estiguin ja instal·lats amb els grans, però pel camí hem perdut Rubén Duarte, que gairebé no juga; Joan Jordan, que destaca en el Valladolid; Mamadou, que està signant un bon any en el KAS Eupen, i el sagnant cas de Víctor Álvarez, a qui no han donat ni l'oportunitat de jugar...

Per cert, demà passat, el primer de gener, l'etern Dani Jarque farà trenta-quatre anys. Els que el recordem sovint ho fem amb un somriure. La ciutat esportiva de Sant Adrià, que porta el seu nom, ha de seguir sent el puntal esportiu del club.