Se sap que a Oscar Wilde (1854-1900) no li agradava el futbol i, potser per això, alguns li atribueixen la famosa frase “el futbol és un joc de cavallers jugat per malvats”...

El kick and rush, el tackle i la “segona jugada” són l'essència del futbol anglès i n'han marcat l'estil des de sempre. Abans que es redactés el primer reglament unificat, el joc directe ja triomfava a les escoles d'Eton, d'Harrow, de Winchester…, on els joves que volien fer alguna cosa més que xutar la pilota cap endavant no es van saber imposar. Si ho haguessin fet, potser Wilde hauria vist el futbol amb millors ulls. Com els amics esnobs de l'exseleccionador Glenn Hoddle, que també el detestaven però que, després de presenciar l'exhibició del Barça a Wembley contra el United, van reconèixer que “allò no era futbol, sinó una cosa superior”.

A mitjan segle XX, un comptable i oficial de la RAF va avalar empíricament el kick and rush. Charles Reep va calcular que “el 80 per cent dels gols a Anglaterra es feien amb tres passades o menys”. Conclusió: “No cal entretenir-se en zones del camp poc transcendents, sinó que el més pràctic és fer desplaçaments llargs i encertar la rematada o aprofitar el rebuig.” El manual de tècnics de la FA, escrit per Charles Hughes el 1990, beu d'aquesta teoria.

Fa uns dies (16 de desembre a Sky Sports), Pep Guardiola observava que el factor imprevisible “és el que fascina l'afició anglesa, que no sap mai què passarà”. En aquest escenari, però, reconeixia que “tenir el control és fa més difícil”. I és que “moltes vegades, la pilota és més a l'aire que a la gespa”. Pep afegia que Xabi Alonso (ex del Liverpool) l'havia advertit que la clau radica “en la segona jugada”.

La presència de Guardiola a Anglaterra genera una dialèctica apassionant entre dues maneres d'entendre el futbol. La del kick and rush, tan genuïnament anglesa com el Big Ben o el tea time, i la del joc de combinació, posició i possessió, genuïnament del Barça i amb la qual Guardiola va construir el millor equip mai vist, que va destrossar el (segurament) millor equip anglès de la història: el United del 2008-11. Per tot plegat, quan Pep (10 de desembre, a Leicester) va dir: “Què és un tackle? Jo no entreno tackles. Jo vull jugar bé i marcar gols”, no és estrany que aixequés crítiques tan dures com la de l'ex del Liverpool Stan Collymore al Daily Mirror (12 de desembre): “Com se li acut menysprear els tackles? És un il·lús i acabarà marxant amb la cua entre les cames.”

Ho dubto, Stan. Aquesta temporada no el veig guanyant la Premier, entre altres coses perquè el Chelsea d'Antonio Conte (apuntem-lo a l'agenda) va molt fort, però la que ve, amb els mecanismes del tot assimilats, amb jugadors com De Bruyne (boníssim) o també Sané (diamant en brut) més bregats, i amb els fitxatges que farà, el City pot ser el gran favorit.

El que no crec és que Guardiola canviï la mentalitat del futbol anglès. Tot i que no tothom allà combrega amb la long ball theory. Això escrivia l'ex del United Paul Scholes a The Independent fa dos anys (20/11/2014): “Anglaterra necessita tenir la pilota, conservar-la i dominar els partits (...) És inacceptable regalar la pilota tan fàcilment i haver de fer heroics tackles per recuperar-la”...

Ells van inventar el futbol i, en aquestes dates nadalenques, gràcies a ells suporto bé la síndrome d'abstinència. Avui, el Liverpool rep el City a Anfield. No m'ho perdré.