Opinió

Un 2016

El Barça va guanyar un doblet de retrogust amarg perquè abans i després l'estil ha trontollat. I ni el fitxatge de més fons d'armari ni el de Rakuten han redreçat la situació

El Barça va començar aquest 2016 con­tra­dic­tori i confús superant una indi­gesta cadena de der­bis i el va seguir amb l'afició fotent-se de Txe­ri­xev, ase dels cops de la cagada que va dei­xar el Madrid fora de la copa. Menys va riure quan el club, més que un ídem i campió dels valors segons la versió ofi­cial, va ser con­dem­nat per delicte fis­cal a canvi de l'exo­ne­ració dels dos últims pre­si­dents. També Messi ha estat con­dem­nat per dri­blar Hisenda, i hem assis­tit a l'espec­ta­cle dels que li ho pas­sa­ven per alt dema­nant impla­ca­bi­li­tat i exem­pla­ri­tat amb Cris­ti­ano, asse­nya­lat ara per raons idènti­ques, i dels que dema­na­ven impla­ca­bi­li­tat i exem­pla­ri­tat amb Messi i miren cap a una altra banda amb CR7. Pilota d'Or, per cert, l'any en què ha evi­den­ciat símpto­mes de decadència, superant no només Messi, sinó també Bale, molt més capi­tal que ell en la Cham­pi­ons gua­nyada en un derbi madri­leny en què bona part de la selecta afició culer va pre­fe­rir ali­near-se amb la dita revo­lució con­tra el tiqui lide­rada per Sime­one. La revo­lució es va que­dar sense títol, però el fut­bol més ranci sí que va aixe­car l'Euro­copa: el Por­tu­gal del bell Cris­ti­ano va ser el campió més lleig des de la Grècia del 2004.

El Barça va gua­nyar un doblet de retro­gust amarg perquè abans i després l'estil ha tron­to­llat, adver­teix escan­da­lit­zada una legió d'exègetes del fut­bol art que ana­ven amb l'Atleti a Milà. I ni el fit­xatge de més fons d'armari ni el de Raku­ten, pre­sen­tat com un crac side­ral, han redreçat la situ­ació. Sort de Messi, i d'Ini­esta, cla­men. I dels olímpics Phelps i de Bolt, cal afe­gir. Tots ells veri­tats abso­lu­tes aquest any con­tra­dic­tori, confús i de retro­gust amarg per als culers també pel tri­omf en el derbi milanès del Madrid, revi­fat per una victòria en un Camp Nou que volia home­nat­jar Cruyff i va aca­bar home­nat­jant Flo­ren­tino, feli­ci­tat per vuit pre­si­dents del Barça, vuit, que aquell dia coin­ci­dien a la llotja. Els passa per no que­dar-se a casa en lloc d'anar a guar­dar les apa­ren­ces en vir­tut de la post­ve­ri­tat aquesta que és parau­lota de l'any per al Dic­ci­o­nari Oxford. Elecció per a la qual no és que fal­tin motius. Mirin, si no, l'entre­vis­teta a Puig­de­mont a TV3 en el des­cans del Cata­lu­nya-Tunísia: li pre­gun­ten si aquest serà el dar­rer amistós de la selecció cata­lana i res­pon amb un gens con­clo­ent brin­dis al sol que el peri­o­dista inter­preta com que “pot­ser l'any que ve Cata­lu­nya ja jugarà com a nació i país ofi­cial”. L'any con­tra­dic­tori i confús en què el que havia de ser el millor gol de Messi el va mar­car de rebot Suárez, no podia tenir cire­reta més adi­ent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.