Sem­pre he pen­sat que en la seva pro­fessió cadascú és, bàsica­ment, el fruit del con­text i del mes­tratge que ha tin­gut en els seus ini­cis. És evi­dent que hi ha qui té un talent des­co­mu­nal, però fins i tot els qui el pos­se­ei­xen neces­si­ten un entorn i uns pre­cep­tors ade­quats que esti­mu­lin cor­rec­ta­ment aquest tre­sor. Només així podrà aca­bar trans­for­mat en una obra que trans­cen­deixi, evi­tant que s'esva­eixi de manera frívola i impro­duc­tiva en ter­mes de tras­llat de conei­xe­ment. Aquesta reflexió m'ha revin­gut en lle­gir l'interes­sant monogràfic que la revista Panenka ha dedi­cat aquest desem­bre al fut­bol i el peri­o­disme, amb el títol de “La extraña pareja”. A l'arti­cle Crònicas de un tiempo inci­erto, de Car­los Martín Río, es dona veu a diver­sos pro­fes­si­o­nals per aca­bar obte­nint una radi­o­gra­fia del pre­sent i del futur d'aquesta pro­fessió en la qual es dibui­xen qua­tre grans eixos trans­for­ma­dors: l'espai, el temps, la tec­no­lo­gia i la bana­lit­zació (entesa com el tri­omf de l'espec­ta­cle, la gra­ci­eta per sobre del con­tin­gut en la infor­mació). Molts peri­o­dis­tes espor­tius que ens vam ini­ciar fa tres dècades en aquesta feina sabem com s'ha evo­lu­ci­o­nat en aquests qua­tre aspec­tes i com ha con­di­ci­o­nat el pro­ducte que ara s'està ofe­rint (afor­tu­na­da­ment amb força excep­ci­ons) sota l'eti­queta d'infor­mació espor­tiva. Si em remeto a la meva experiència per­so­nal d'El Punt i, poste­ri­or­ment en els ini­cis d'El 9, estic total­ment d'acord amb l'afir­mació de Ramon Besa que “la pro­fessió s'apre­nia a la redacció”, res­pecte al que ell defi­neix un “cor­pus en què es ges­ti­o­nava la infor­mació” i que tenia aquells ele­ments bene­fi­ci­o­sos de la con­cepció d'orga­nit­zació fabril, indus­tri­osa, de la feina: la d'un tre­ball fet en equip. Del temps que es té ara per dei­xa­tar una notícia res­pecte a fa trenta anys no cal dir més del que tots ja sabem. Ara, en aquesta com­pressió del temps per redac­tar i llançar infor­ma­ci­ons sí que hi ha un aspecte que em sem­bla clau. Un text, abans de ser publi­cat, pas­sava per diver­sos fil­tres (redac­tor, cap de secció...) que amb el seu mes­tratge et guia­ven en la detecció d'erra­des, ja fos­sin vin­cu­la­des al rigor periodístic, a l'estil, a la cons­trucció del relat, etc., i et ser­via per créixer pro­fes­si­o­nal­ment, et dotava d'unes bases sòlides, et feia conèixer pers­pec­ti­ves dife­rents. No diré ni que aquesta pràctica ni que el rigor hagin des­a­pa­re­gut com­ple­ta­ment, però sí que la imme­di­a­tesa i la nova orga­nit­zació periodística ha pro­vo­cat que els fil­tres tin­guin quan­ti­ta­ti­va­ment i qua­li­ta­ti­va­ment menys pes. I això priva els que s'incor­po­ren a la pro­fessió d'un procés d'apre­nen­tatge vital.