En el còmput inversió/rendiment el Barça va fer ahir un mal negoci. Si s'alinea l'onze de gala després de les vacances de Nadal, amb jugadors acabats de tornar d'un altre continent, en el partit d'anada dels vuitens de final de la copa i a tres dies d'un partit de lliga transcendent a Vila-real, no és per tornar de Bilbao amb un mal resultat, ni tan sols amb un resultat remuntable, sinó amb l'eliminatòria pràcticament resolta. No va ser el cas. L'equip de Luis Enrique no va saber domesticar la fúria local, i quan ho va aconseguir no va saber treure'n profit. L'arbitratge va ser un factor decisiu de distorsió del resultat final, però el Barça va quedar lluny del partit que s'esperava de l'equip que el va jugar.

La primera part es va acabar amb indignació del Barça per l'actuació de l'àrbitre, Fernández Borbalán. Indignació justificada, perquè havia robat al Barça un parell de penals i no havia castigat una agressió d'Aduriz a Umtiti sense pilota. Situacions, totes, determinants. Al vestidor blaugrana, però, convenia que durant el descans es parlés poc d'això i més d'altres coses. De com havia jugat l'equip, bàsicament.

Els dos equips es coneixen molt perquè en els últims anys tenen cites sovint. Al Barça no l'ha de sorprendre la pressió alta de l'Athletic, la seva intensitat i les puntes d'agressivitat. Sabent-ho, només queden dues alternatives: o s'iguala la intensitat del rival o se'l sotmet a còpia de passar-se la pilota. El Barça no va fer ni una cosa ni l'altra. O ho va fer a estones. L'energia que va gastar per protestar a l'àrbitre, i que li va costar un rosari de targetes grogues, se l'havia estalviat en la primera mitja hora. El partit era canònic entre els dos equips en els primers minuts. L'Athletic pressionava fins als nassos de Ter Stegen i el Barça intentava no perdre la pilota i treure-la amb paciència. Va trigar cinc minuts a sortir del camp propi. Però quan ho va fer, el partit va començar a fer bona pinta. Als cinc minuts el Barça ja havia guanyat la disputa territorial i havia empès els locals cap al darrere, amb Neymar de líder.

El risc d'accident, però, era present en cada acció. En partits tan tensos i intensos, les errades penalitzen. O canvien el sentit del partit. El Barça dominava i va estar a punt de marcar, sobretot en una rematada de Piqué, que va ser atropellat per Iraizoz, que va fer un penal clar. L'aturada pel dolor de Piqué i la protesta dels companys la va aprofitar l'Athletic per tornar a la càrrega. Els blaugrana van desaparèixer i els locals van fer dos gols en dues fuetades originades per la fluixesa del Barça per treure la pilota. Després ja va ser Fernández Borbalán el que va impedir al Barça tornar al partit.

La reflexió al vestidor va retornar el Barça al lloc d'on no hauria d'haver marxat: la possessió de la pilota i el domini territorial. I també va tornar amb més intensitat. I a sobre, l'àrbitre va reaparèixer amb intenció (per mala consciència?) de neutralitat. Només amb això, les targetes als jugadors del Barça per protestar es van convertir en targetes als bascos per reiteració de faltes. L'equip de Luis Enrique no va treure rendiment de les noves condicions. Va acabar sent una lluita contra el temps. El que perdia l'Athletic i el que empenyia el Barça a la precipitació. Només un gol de falta de Messi que convida a un partit de tornada igualment exigent i intens.