Opinió

La lluita per dominar l'ATP ha començat

El primer termòmetre per saber de quin peu calcen els elegits serà Austràlia

La tem­po­rada ATP es pre­senta apas­si­o­nant i amb mol­tes incògni­tes pel que fa a la lluita pel carro gros. Un dels grans inter­ro­gants és saber com encai­xarà Novak Djoko­vic el fet d'haver per­dut con­tra tot pronòstic el número u en un segon semes­tre del 2016 per fre­gar-se els ulls. La pri­mera con­seqüència de la seva bai­xada d'inten­si­tat va ser el tren­ca­ment amb el seu tècnic Boris Becker, amb qui havia obtin­gut un bon gra­pat d'èxits. Becker va dir que Djoko­vic no s'havia entre­nat prou i que aquesta va ser la causa de tots els mals. També va dir que la influència del coach espa­nyol Pepe Imaz era nega­tiva. Tot ple­gat va desem­bo­car amb el final de la prolífica relació Djoko­vic-Becker que només pocs mesos abans s'intuïa indes­truc­ti­ble. Vist des de fora i ana­lit­zant la vora­ci­tat habi­tual del serbi, no seria gens estrany que, espe­ro­nat per la pèrdua del tron, fes un cop de puny damunt la taula i tornés amb tota la força del món. De moment, va sal­var cinc pilo­tes de par­tit con­tra Ver­dasco en les semi­fi­nals i ahir va ser campió bri­llant a Doha en la pri­mera final con­tra Andy Mur­ray del 2017. El pri­mer gran termòmetre per saber de quin peu cal­cen els ele­gits, però, serà l'obert d'Austràlia

És evi­dent que Andy Mur­ray, el nou número u, afronta el curs hiper­mo­ti­vat perquè li va cos­tar molt arri­bar allà dalt. Pel seu caràcter i pel tra­jecte tennístic que ha hagut de seguir abans d'enlai­rar-se defi­ni­ti­va­ment a pesar del seu talent innat, res fa pen­sar que hagi de caure en el parany de l'auto­com­plaença. El seu segon semes­tre va ser bru­tal. Serà difícil que man­tin­gui un to tan extre­ma­da­ment ele­vat –ho va gua­nyar gai­rebé tot tret de l'obert dels EUA–, però de moti­vació i talent no n'hi fal­ten. Si les lesi­ons res­pec­ten Rafa Nadal també es posi­ci­ona amb capa­ci­tat de recu­pe­rar el seu nivell i llui­tar pels grans títols. El to físic i men­tal que ha mos­trat fins ara el res­si­tuen. En l'exhi­bició d'Abu Dhabi es va tor­nar a veure la seva dreta car­go­lada excelsa, tot i que a Bris­bane va clau­di­car en els quarts con­tra Rao­nic, cano­ner ofi­cial del regne. A Stan Waw­rinka mai se'l pot des­car­tar –com qui no vol la cosa ja ha gua­nyat tres Grand Slams–, men­tre que Roger Fede­rer, que ha exhi­bit un bon ren­di­ment en la copa Hop­man, és un capítol a part. Sem­pre és un espec­ta­cle, però l'edat i les lesi­ons mini­mit­zen les seves pos­si­bi­li­tats de gua­nyar un Grand Slam. No s'endú cap tor­neig gran des Wim­ble­don 2012. Un nou títol major seria un colofó bru­tal a la millor car­rera de la història i un plaer per als afi­ci­o­nats, que agra­ei­xin el joc estètic i ofen­siu del suís. Encara que no gua­nyi segueix agra­dant i gene­rant adhe­si­ons incon­di­ci­o­nals.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.