La litúrgia del futbol es dibuixa des dels grans jugadors, a traves de la importància dels clubs, la seva tradició i afició, i també des dels estadis. No hi ha futbol sense Anfield. Ni Boca sense Bombonera. L'on, s'ha convertit en un element superlatiu en l'equació de l'esport modern. I avui, un dels seus elements més representatius, el bressol de la canarinha, el jardí del bon gust, està de dol. I no és la primera vegada.

Cada vegada que algú creua la porta d'entrada a Maracanã només ha de complir amb un sol requisit. Només un. Evitar qualsevol referència al gol de Ghiggia. Alcides Edgardo Ghiggia és l'autor d'un dels moments més recordats de la història. Restaven deu minuts per al final de la copa del món del 1950, gairebé 200.000 espectadors presenciaven in situ el partit entre el Brasil i l'Uruguai, i de cop i volta es va fer el silenci. Tot estava enllestit per a la celebració del carnaval més descomunal del país carioca, però aquell gol va canviar la història per sempre. Des d'aleshores, el Brasil ha deixat de banda la samarreta blanca que lluïa aquell dia, i ara vesteix la verdeamarelha. I la façana del famós estadi va quedar pintada per sempre amb el blau cel de l'Uruguai, finalment campió gràcies al famós gol de Ghiggia.

El Maracanazo va ser un argument més per organitzar el mundial del 2014. Seixanta-quatre anys després, tocava tancar la ferida. Cicatritzar i acceptar aquella derrota. Per sempre. Per això, un dels grans ítems de Lula da Silva i de Dilma Roussef per convèncer l'escèptica població carioca va ser la renovació de Maracanã, que evidentment acolliria la final. Les promeses del govern brasiler queden avui al descobert quan apareixen les imatges de l'estat actual del temple. Forats al sostre, material furtat, gespa descuidada, seients trencats, exteriors abandonats. Una imatge deplorable. El Flamengo i el Fluminense, que hi actuen com a locals, han amenaçat de marxar si l'Ajuntament de Rio no es fa responsable de la instal·lació, tal com havia promès. Més enllà d'aquests crits, la paraula que millor defineix l'estat actual d'aquest mític escenari és silenci. De tristesa. De pena. De mentida. El mateix silenci que l'acompanya des que Ghiggia va marcar en el minut 34 de la segona part. El davanter uruguaià va deixar una frase per al record, una mena de profecia per completar: “Sóc l'únic que ha pogut fer callar Maracanã, juntament amb el papa i amb Frank Sinatra.” Ghiggia, però, es va oblidar de la cobdícia. L'ha deixat tan mut que ja veurem si se'n refà.