La litúrgia del fut­bol es dibuixa des dels grans juga­dors, a tra­ves de la importància dels clubs, la seva tra­dició i afició, i també des dels esta­dis. No hi ha fut­bol sense Anfi­eld. Ni Boca sense Bom­bo­nera. L'on, s'ha con­ver­tit en un ele­ment super­la­tiu en l'equació de l'esport modern. I avui, un dels seus ele­ments més repre­sen­ta­tius, el bres­sol de la cana­rinha, el jardí del bon gust, està de dol. I no és la pri­mera vegada.

Cada vegada que algú creua la porta d'entrada a Mara­canã només ha de com­plir amb un sol requi­sit. Només un. Evi­tar qual­se­vol referència al gol de Ghig­gia. Alci­des Edgardo Ghig­gia és l'autor d'un dels moments més recor­dats de la història. Res­ta­ven deu minuts per al final de la copa del món del 1950, gai­rebé 200.000 espec­ta­dors pre­sen­ci­a­ven in situ el par­tit entre el Bra­sil i l'Uru­guai, i de cop i volta es va fer el silenci. Tot estava enlles­tit per a la cele­bració del car­na­val més des­co­mu­nal del país cari­oca, però aquell gol va can­viar la història per sem­pre. Des d'ales­ho­res, el Bra­sil ha dei­xat de banda la samar­reta blanca que lluïa aquell dia, i ara ves­teix la ver­de­a­ma­relha. I la façana del famós estadi va que­dar pin­tada per sem­pre amb el blau cel de l'Uru­guai, final­ment campió gràcies al famós gol de Ghig­gia.

El Mara­ca­nazo va ser un argu­ment més per orga­nit­zar el mun­dial del 2014. Sei­xanta-qua­tre anys després, tocava tan­car la ferida. Cica­trit­zar i accep­tar aque­lla der­rota. Per sem­pre. Per això, un dels grans ítems de Lula da Silva i de Dilma Rous­sef per convèncer l'escèptica població cari­oca va ser la reno­vació de Mara­canã, que evi­dent­ment aco­lli­ria la final. Les pro­me­ses del govern bra­si­ler que­den avui al des­co­bert quan apa­rei­xen les imat­ges de l'estat actual del tem­ple. Forats al sos­tre, mate­rial fur­tat, gespa des­cui­dada, seients tren­cats, exte­ri­ors aban­do­nats. Una imatge deplo­ra­ble. El Fla­mengo i el Flu­mi­nense, que hi actuen com a locals, han amenaçat de mar­xar si l'Ajun­ta­ment de Rio no es fa res­pon­sa­ble de la ins­tal·lació, tal com havia promès. Més enllà d'aquests crits, la paraula que millor defi­neix l'estat actual d'aquest mític esce­nari és silenci. De tris­tesa. De pena. De men­tida. El mateix silenci que l'acom­pa­nya des que Ghig­gia va mar­car en el minut 34 de la segona part. El davan­ter uru­guaià va dei­xar una frase per al record, una mena de pro­fe­cia per com­ple­tar: “Sóc l'únic que ha pogut fer callar Mara­canã, jun­ta­ment amb el papa i amb Frank Sina­tra.” Ghig­gia, però, es va obli­dar de la cobdícia. L'ha dei­xat tan mut que ja veu­rem si se'n refà.