Demà al migdia l'Espanyol juga a Mestalla contra el pitjor València dels darrers anys. Els de Voro estan al límit del descens després de guanyar només tres partits de setze. De fet, els valencians fa vuit partits que no guanyen i han sumat en aquest període quatre punts. En el mateix temps, els blanc-i-blaus n'han assolit quinze i estan en una il·lusionant onzena posició.

Aquestes dades, que podrien ser circumstancials, indiquen, però, un desgast de gestió de l'equip de treball de Peter Lim. L'Espanyol, en canvi, sense haver fet una despesa estratosfèrica –el València sí que l'ha feta en els últims anys–, es manté en una situació que li permet somiar a fer-la grossa a final de temporada. El moment que viu el club amb Chen com a president és de bonança, de mirar cap endavant amb optimisme. El contrast amb la decadència del València de Lim és gran. Caldria, però, reflexionar-hi i calibrar el tempo i els personatges que intervenen en aquesta davallada dels valencianistes. La gestió despersonalitzada d'un club, amb criteris estrictament econòmics i lluny de la cultura del futbol occidental poden passar factura a mitjà termini.

Lim va comprar el club el 2014 i aquella primera temporada l'equip va acabar quart en la lliga. Però Lim va fiar la seva sort a l'omnipresent Jorge Mendes, l'agent de futbolistes més potent del moment. Des d'aleshores hi han passat cinc entrenadors i els quatre millors futbolistes de l'equip han estat venuts per sumes milionàries. Otamendi, Mustafi, André Gomes i Paco Alcácer. En totes les operacions hi apareix Mendes, com a representant directe o com a intermediari.

Era d'esperar que el rendiment esportiu del València se'n ressentís, i així ha estat. Ara com ara no sembla que l'Espanyol de Chen estigui seguint un camí similar al del València de Lim, però cal estar alerta de qui i com assessora esportivament el nucli xinès del club. Al final, entre els professionals del futbol només hi ha una màxima, els diners.