Com en una comèdia de disbarats, sembla que els actors del Barça declamin els papers canviats. El central fa de president, Bartomeu és el bomber piròman quan surt a escena i els ocells disparen a les escopetes. El club s'ha convertit en una jam session jazzística, en què els solistes marquen el ritme i els responsables de dirigir l'orquestra s'empatollen amb la batuta. Canvieu solistes per futbolistes, si la metàfora no queda clara. Són ells els amos de l'escenari, manen ja sense la menor dissimulació i quan es neguen a viatjar, per exemple, la directiva no gosa ni piular. Subversió de jerarquies. Els dies són tan confusos que tampoc queda clar si vivim un retorn volgut a les catacumbes del nuñisme, allò rònec que crèiem superat, quan s'imposaven els plors i el victimisme, tapant així per via populista i demagògica la manca de projecte i capacitat. Ningú no recorda, pel que sembla, dogmes apresos mentre regnaven a l'excèntric planeta del futbol: si ets millor amb escreix, els àrbitres poden dir missa. Aconseguiràs els objectius per excedent de talent i de categoria. Tan clar com que la inèrcia dels grans temps ens ha portat fins avui gràcies, en bona part, a disposar del millor de la història. Els Gratacós o Grau poden plegar quan desitgin. Són peces de fàcil relleu. Poc els trobaríem a faltar. Només se'ls demana que no facin nosa. En canvi, costa imaginar un Barça sense Messi, l'únic insubstituïble, biga mestra del muntatge. Només cal tenir el cap fred i assenyat per imaginar com quedaria el solar. Tossuts en l'ensopegada, continuen sense advertir quina és l'autèntica prioritat del seu mandat: eternitzar-lo de blaugrana i procurar-li les condicions que perllonguin el seu regnat. Sorprèn que se'ls faci una muntanya sumar aquesta mena de dos més dos. Si encara dubten, entomin l'evidència: de directives d'aquest nivell, a cabassos, se'n trobarien. De Messi, cap ni un. Tot i així, neguitegen davant del repte, d'aquí els últims dies viscuts.

Al cap i a la fi, en essència dràstica, tenim el que votem. I si no parem de fer-nos creus amb els milions de ciutadans que aguanten Rajoy i companyia, n'hi ha prou de recordar que Bartomeu va guanyar les últimes eleccions per voluntat del soci. Tampoc tanquem els ulls davant del decisiu paper jugat pels poders fàctics blaugrana, que també n'hi ha. Tractant-se de futbol, aguanten gràcies als resultats favorables, és per això que actuen amb peus de plom envers aquells que els mantenen en el càrrec. Després de la copa amb l'Athletic i el reeixit matx en la lliga, s'esmorteix l'ombra de crisi esportiva, malgrat que persisteixi la institucional per aquesta maldestra contumàcia a disparar-se als peus. En aquesta plaça on tothom confon els papers, se'ns ratifica que el país és petit i coneixem tothom, malgrat que ens entestem a mantenir la vulgaritat a la llotja i discutim sobre la genialitat al camp, sacrilegi preocupant. La capacitat demostrada d'uns xoca amb la incapacitat manifesta d'altres. No encerten a seguir el guió, oblidem el llibret, els fonaments i les raons que van catapultar l'equip i el club cap a la glòria. Ara ja no sabem ni qui dirà la pròxima frase en aquest vodevil. Si podem triar, preferim un monòleg de Messi. La resta d'actors, que l'hi posin fàcil. I prou.