La derrota a Mestalla va fer mal tant pel fons com per la forma. Primer per la desídia competitiva de molts jugadors, que deixa una pregunta: té aquest equip fons d'armari? Més enllà d'això cal preguntar-se per la poca incidència de Quique Sánchez Flores per corregir el guió del partit. És cert que el cúmul de baixes van condicionar la seva alineació, però quan jugues amb homes com Salva Sevilla i Jurado la prioritat del partit és tenir la possessió i anar a mossegar el rival en atac. El tècnic va equipar els seus homes per fer submarinisme, però va plantejar un partit per fer alpinisme. Aquí va radicar la confusió embrionària i els esdeveniments que es va veure durant tot el partit. Era un enfrontament per donar un cop sobre la taula i demostrar que l'Espanyol ja no és aquell equip aspirina que treu la grip o el maldecap als més necessitats. De nou es va veure la viva imatge d'ONG solidària d'èpoques pretèrites contra un rival comatós. Així era l'Espanyol del passat, però el del present i el del futur no pot anar per aquesta línia. Ara es paga al dia, s'han fitxat jugadors acostumats a lluitar i conviure amb la pressió d'aconseguir resultats, a diferència de fa poc, quan la directiva de torn havia de ser molt curosa a l'hora de pressionar el vestidor a causa dels endarreriments en les nòmines. Aquest és el primer any del projecte de Chen, però no es pot errar l'objectiu mínim d'assolir el top 10 de la lliga. Hi ha temps de marge per rectificar i seguir creient en un equip amb potencial, però el primer que ha de posar les piles als seus futbolistes és el mateix Quique. Massa contemplatiu en la darrera roda de premsa, li cal mà dura al vestidor i fer entendre als seus deixebles que enguany no poden perdre el temps en justificacions. La prematura eliminació de la copa ha de ser el primer recordatori que no han d'oblidar. El partit de Mestalla va tenir molts tics perillosos del d'Alcorcón. Només queda la bala de la lliga i cal ser exigent amb aquest equip, perquè només des de l'exigència s'arribarà a les cotes d'excel·lència i a no fer el ridícul.