Amb l'Espanyol, tota precaució és poca
He estat donant moltes voltes a la conveniència d'escriure aquest article i aquest mateix fet –els dubtes– és el que m'ha acabat de decidir. No s'haurien de tenir més miraments a ser crítics amb l'Espanyol dels que es tenen amb el Barça i, en canvi, no és així.
He de poder dir que l'Espanyol va ficar els peus fins al fons de la galleda amb l'estirabot del #wefeelSamoa a propòsit del vídeo promocional del Barça i Turisme de Catalunya per promocionar el país a l'estranger.
Els sentiments de cadascú són intransferibles, però ara no parlem d'això. Estic tan segur que el publicista que va dissenyar la campanya podria haver trobat un lema que trepitgés menys ulls de poll que Si sents el Barça, sents Catalunya com que és aquest mateix publicista qui coneix més bé el mercat i quins són els eslògans i les eines de promoció més efectives. I, que s'hi posi fulles qui no ho vulgui entendre, el Barça (i Messi) són marques universals que venen a tot el planeta i l'Espanyol no és encara conegut ni a la Xina del seu propietari. Com ho és Barcelona i no Catalunya, mal que ens pesi.
Tarragona no s'indignarà perquè Turisme de Catalunya utilitzi Gaudí com a imatge en lloc del conjunt arqueològic de Tàrraco. Estem parlant del negoci turístic que –mal li pesi a l'Ajuntament de Barcelona i a altres detractors– sosté una gran part del PIB català. I amb això no s'hi juga.
Sempre m'ha semblat que l'Espanyol es farà gran quan vagi a la seva i es desprengui d'aquesta fixació –sovint obsessiva– que el fa estar tan pendent del que passa a l'entorn del Barça com de la seva pròpia realitat. El Barça i l'Espanyol no són rivals en la lliga, només ho són dos cops l'any. Creia que l'arribada del nou propietari xinès acceleraria el necessari desacomplexament del club, però de moment no ha estat així. I és una llàstima, perquè estar pendent dels altres distreu i frena el progrés. Ja es va veure amb la crítica irracional cap a Quique Sánchez Flores quan va gosar professar admiració futbolística per Leo Messi després d'un recital d'un jugador a qui aplaudeixen arreu, excepte allà on odien el Barça.
Catalunya té unes 18.000 entitats esportives. Més enllà de l'Espanyol, només Jordi Villacampa –president del Joventut, un altre club que també és rival del Barça només dos cops l'any, però que no s'acaba de desprendre de l'antagonisme ancestral– s'ha manifestat en el mateix sentit que l'Espanyol. És simptomàtic que la resta no hagi fet cas a la crida, i no s'hi val a dir que el Barça els té segrestats perquè si el critiquen no els deixarà jugadors perquè ja no ho fa.