Compte amb el Barça. Si les eliminatòries es decideixen amb el còmput de gols a favor i en contra, el Barça és una bèstia. La Real d'Eusebio va ser valenta en el plantejament i el Barça de Luis Enrique va ser implacable en l'execució. El Barça no és que es mantingui viu en les tres competicions. Sembla que comença a estar exultant. Pot jugar més o menys bé, però s'està acostumant a guanyar.

El dilema previ era saber qui jugaria al lloc de Sergio Busquets. Es va aclarir una hora abans del partit. Seria Mascherano. Jugaria al seu lloc, però difícilment faria de Busquets. L'argentí faria les funcions de migcentre a la seva manera, més interceptador que centre de gravetat. El matís no és superflu. En aquest Barça no és el mateix “jugar al lloc de” que “fer de”. Ningú pot fer de Busquets, perquè Busquets és Busquets.I el mateix passa amb Iniesta. I ja no diguem que Messi és Messi. Algú pot jugar al lloc de Busquets o al lloc d'Iniesta o intentar resseguir els camins indetectables que Messi dibuixa intuïtivament. Però de Messi, d'Iniesta, de Busquets, només n'hi ha un. També hi ha altres jugadors singulars en aquest equip, uns quants més. L'absència d'aquests jugadors únics, doncs, només es pot cobrir de manera col·lectiva. La singularitat dels jugadors és el que diferencia el Barça dels altres equips. I la concepció col·lectiva és el que l'iguala als altres. Si el Barça funciona col·lectivament, la singularitat marca la diferència. Quan les dues coses han anat juntes, històricament el Barça ha estat inabastable. D'individualitats destacades, el Barça sempre n'ha tingut. Però les èpoques d'or sempre han tingut el denominador comú que els jugadors més singulars han estat o són també integrants d'un equip.

Contra la Real Sociedad, el Barça va tenir un magnífic aspecte d'equip. Col·lectivament va jugar molt bé. Més enllà de la qualitat del futbol que va fer, que altres vegades ha estat més refinada. Luis Enrique ha dotat l'equip de més vigor tàctic a costa de perdre una mica d'estètica. Però continua sent un gust veure'l competir. Sobretot quan agafa el moment de forma que ara acompanya els jugadors. Tant li fa si el partit es presenta per ser d'anada i tornada, com el d'ahir, o si les condicions que s'imposen són unes altres. I si té alguna llacuna, com la que va propiciar el gol de la Real o alguna altra ocasió, la compensa trepitjant de manera letal l'àrea rival. Va ser així en el segon gol, perquè el penal sobre Neymar va ser la continuació d'una ocasió de la Real frustrada per Cilessen. I el tercer, de Suárez, va arribar tot just després del que va fer Juanmi a l'altra porteria. El primer ja havia arribat després d'una recuperació de pilota molt endins del camp de la Real, amb una culminació excel·lent de Denis, cada vegada més assentat a l'equip, com va demostrar amb el seu joc i fent el cinquè amb molta classe.

Amb el 3-1, l'eliminatòria estava sentenciada i el partit es va fer llarg al Barça, si més no per jugar-lo amb la tensió amb què l'havia començat. La Real ho va detectar i, amb el segon gol, va mantenir la pugna d'encerts a l'àrea. Però la partida tenia guanyador. Si es juga a les àrees, el Barça guanya. A cada gol respon amb un altre gol, o amb un parell. No necessita control per imposar la seva llei. Se sent fort i les condicions li són indiferents.