El Barça evoluciona i és camaleònic, però encara no ha après a fer una cosa: guanyar sense jugar bé. Al Benito Villamarín només hi podia guanyar. I ni tan sols ho va merèixer. Més li valdria, doncs, recuperar un dels principis que l'han fet gran: imposar les condicions. Si no, te les imposen: o els rivals o els àrbitres. Quan no es pot fallar perquè ja s'han fet massa concessions en la lliga, s'ha d'optar pel capítol u del manual. I els recursos addicionals, benvinguts si fan falta. Al principi va faltar ambició i al final va faltar temps. I, entremig, l'àrbitre. Un perseguidor no fa concessions.

El Barça va començar el partit amb el domini escènic a què ens té acostumats últimament. No vol dir que aquest domini coincideixi amb la imposició de la possessió de la pilota i la situació del joc. Estem en la consolidació de l'evolució i l'equip de Luis Enrique també assaja altres formes de domini. La qüestió és el que Barça no va començar gens malament, tot i que el Betis va imposar un ritme frenètic. Víctor Sánchez és un tècnic a qui li agrada assajar innovacions tàctiques, sobretot en els partits i contra rivals en què els focus també il·luminen els seus equips. Va sorprendre fa un parell de temporades al Camp Nou amb una disposició tàctica de set jugadors replegats en defensa i mantenint-se tres quasi dins del camp blaugrana. El Barça havia trobat tota mena d'entrebancs tàctics, però aquell era nou. I no li va sortir malament, al llavors tècnic del Deportivo, que va acabar empatant a dos.

La recepta d'ahir va ser enviar el seu equip a una pressió asfixiant a tots els racons del terreny de joc. El Barça potser s'esperava un rival més replegat, però no es va posar nerviós d'entrada. Va tenir cinc minuts de lucidesa i temprança, però només cinc. No es va posar nerviós, però no va tenir prou autoritat per aigualir la proposta dels sevillans, que es van envalentir. Va ser el Barça el que es va fer enrere i que va perdre el control de la situació. Sort va tenir l'equip de Luis Enrique, que es desesperava per moments a l'àrea tècnica, que la defensa, liderada per Piqué, va estar encertada en el tall i la correcció. En la sortida de la pilota, però, tots els que envoltaven el central català van estar molt desencertats, i els robatoris i les arribades a l'àrea blaugrana van passar de ser sovintejades a constants. El Barça no sortia de darrere ni en els intents col·lectius ni en les aventures individuals. La pilota no li durava. Al Betis, supersònic, tampoc, perquè anava a tomba oberta. El Betis era millor tàcticament que tècnicament. L'alta velocitat li servia per robar la pilota, però també el deixava en evidència. No trobava el gol per falta de qualitat. I també perquè si la sang ha d'enviar tant d'oxigen a les cames, de vegades no n'arriba prou al cap, i es perd claredat. El que no estalviava en energia, el Betis ho havia de rendibilitzar en el marcador. I no ho estava fent.

Incapaç de governar el partit perquè no hi havia ni Busquets ni Iniesta i perquè era difícil d'igualar el ritme frenètic del Betis, el Barça tenia un punt d'escapatòria en el temps. Els bètics no podrien aguantar aquell ritme esbojarrat i llavors arribaria l'hora dels blaugrana. En els últims minuts del primer temps això és el que es va intuir. Als locals els va faltar aire i als blaugrana els va faltar encert quan per fi es van poder apropar a l'àrea d'Adán. El final de la primera part va donar la raó als dos equips: el Betis va ser millor i el temps podia anar a favor del Barça. O sigui, no la tenia ningú. El Betis no havia marcat i el Barça tenia una raó molt etèria.

La discussió s'hauria de resoldre en la segona part. La mitja part va donar aire al Betis, que el necessitava. Però no va donar solucions al Barça. El partit va continuar en la mateixa tònica. Uns van mantenir la intensitat i els altres van continuar confiant en el pas del temps. En el temps i els pals, que van frustrar el Betis. I en els canvis, que tampoc van posar ordre. Fins que el càntir, de tant anar a la font, es va trencar: 1-0 per al Betis. Fins llavors, el Barça no es va espavilar. Na havia sabut posar la diferència abans, i després va estar a mercè de la vista de l'àrbitre, que no va veure un gol que havia vist tothom. La càrrega final del Barça només va servir per empatar. Però sobretot va posar en evidència que l'aposta per esperar que el Betis es cansés no era la millor. L'àrbitre va falsejar el partit, però el Barça es va penalitzar sol.