Gols que sí que entren
No vaig veure el partit del Barça al camp del Betis, però tampoc em va caldre per estar de seguida al corrent de dues coses: una, que el Barça havia fet un pèssim partit en què va caldre el gol bètic perquè els homes de Luis Enrique s'hi posessin; i l'altra, que una pilota que va travessar mig metre la línia de gol no va ser vista com a tal per l'equip arbitral.
A Catalunya, televisions, ràdios, la premsa digital del dia i l'escrita de l'endemà van explicar tant una cosa com l'altra, ni traient importància a una errada arbitral impròpia d'aquest segle, ni fent servir el no-gol per tapar el mal partit del Barça. Convé remarcar-ho, perquè des de la caverna espanyola i madridista s'ha fet bandera que el clamorós error arbitral ha anat bé a l'entorn mediàtic blaugrana per no haver de parlar del mal joc al Villamarín.
Com es constata llegint cròniques i escoltat opinions després del partit, i com és cultural en el barcelonisme, aquí mai res no evita que després d'un partit es parli de com ha jugat l'equip. Però el pitjor de tot no és que allà ho neguin, sinó que aquí hi hagi qui s'empassa tots els discursos que ens imposen a la seva mida. En vam tenir un exemple flagrant fa uns mesos, quan molts mitjans espanyols van barrejar la multa de la Unió Europea al Madrid, el València, l' Elx i l'Hèrcules, per ajuts públics irregulars, amb els beneficis fiscals indirectes dels clubs que no són societat anònima, i poder vendre així que la UE castigava tant el Madrid com el Barça. I tenim de sempre la mare de tots els discursos esbiaixats, aquell que diu que ni el Madrid ni el Barça es poden queixar dels àrbitres perquè “als clubs grans sempre els beneficien”.
La història rigorosa de la dualitat entre el club del poder estatal i el rival que per valors esportius, socials i nacionals encarna tot el contrari dista molt de cap tracte igualitari, però en el futbol la postveritat fa molt temps que fa gols. I aquests sí que quan traspassen la línia ja no hi ha qui els tregui.