Merèixer i reprimir-se

Veus la pri­mera part al Cal­derón i pen­ses: amb el tri­dent així, el PSG no em pre­o­cupa gens. Però després, en la segona, veus com perds el con­trol i et pre­o­cu­pes. En qual­se­vol cas, la final de copa és a tocar després d'una victòria meres­cuda...

Merèixer o no merèixer, aquesta és la qüestió que els pro­poso avui. I com que els gols bru­tals de Suárez i de Messi em van treure el mal humor que encara arros­se­gava del Villa­marín, els intro­duiré el tema amb un acu­dit: un pari­senc (amb bigoti), un madri­leny (engo­mi­nat) i un bar­ce­loní (calb però eixe­rit) fes­te­gen la mateixa senyora. Una dona impres­si­o­nant, de somni. El francès fra­cassa per massa esti­rat; el cas­tellà, per massa fan­farró, i el català, que ho té tot a favor, es frena, es diu a si mateix: “És que no me la mereixo!”, i es retira frus­trat...

Aquesta set­mana hi he pen­sat sovint, en l'acu­dit del cata­la­net repri­mit. Ho he fet cada vegada que he sen­tit o lle­git que el Barça “no es merei­xia” ni empa­tar con­tra el Betis i que els errors de l'àrbi­tre no havien d'ama­gar el mal joc, entès com “la causa prin­ci­pal” de la no-victòria. I com que no ens ho “mereixíem”, tam­poc no havíem de caure en la temp­tació de quei­xar-nos... Massa vega­des con­fo­nem prudència amb pusil·lani­mi­tat.

Senyors, ja cansa l'ús del con­cepte merèixer apli­cat al Barça. En fut­bol, mereix la victòria l'equip que, per mit­jans lícits (i sense deci­si­ons arbi­trals deter­mi­nants que l'afa­vo­rei­xin) és capaç de mar­car més gols que el con­trari. I ja està. Que el Barça sàpiga jugar com els àngels, no implica que, quan no està ins­pi­rat, no “mereixi” gua­nyar. Adme­tre això és ridícul.

L'anàlisi cor­recta dels fets de Sevi­lla hau­ria d'orde­nar els fac­tors a la inversa: l'acti­tud ina­de­quada de l'equip, que es va tra­duir en un mal joc irri­tant, no pot ama­gar el fet deter­mi­nant que l'àrbi­tre ens va robar un gol legal, en un moment cru­cial del par­tit la dinàmica del qual hau­ria can­viat abso­lu­ta­ment.

Ima­gi­nem que el pro­ta­go­nista de la història hagués estat el Madrid: el gol de l'empat no hau­ria estat inva­li­dat i, en els últims minuts, posem que Cris­ti­ano (l'home que envia a “pren­dre pel cul” –tex­tu­al­ment– els afi­ci­o­nats del Madrid i que insulta gro­lle­ra­ment les seves mares (“fills de puta”, també els va dir, i ho va reco­llir Cua­tro) hagués mar­cat el gol de la victòria. Què s'hau­ria venut? Que és un equip que mai no es ren­deix, que sap gua­nyar par­tits que no “mereix” i bla, bla, bla...

Pesi a qui pesi, al Villa­marín el Barça es merei­xia gua­nyar perquè va fer dos gols i el Betis només un. I qui no es va merèixer ni empa­tar va ser l'impetuós equip andalús, que es va veure bene­fi­ciat per una decisió, injusta i deci­siva, que va adul­te­rar el resul­tat del par­tit. Objec­ti­va­ment, això és així. Tot i jugar molt mala­ment i pràcti­ca­ment rega­lar 70 dels 90 minuts, el Barça va saber gua­nyar, que és el que se li demana a un equip campió.

A propòsit, ben­vin­guda sigui la tec­no­lo­gia, però per apre­ciar si és gol quan la pilota ha tras­pas­sat la línia més de mig metre (en una jugada en la qual, a més a més, a Ney­mar li fan un penal de manual, que tam­poc van voler veure) no els calia cap ull de falcó. Aquest no va ser el pro­blema. Robar és el verb.

Dita la qual cosa, fem autocrítica. Per començar: a la banda dreta hi tenim una via d'aigua que fa pen­sar en l'estri­bord del Tita­nic: com és que no hem fit­xat un late­ral espe­ci­a­lista en aquesta posició?...