Un primer Grand Slam espectacular
Ja és casualitat que tot just l'any que els responsables de l'obert d'Austràlia de tennis es decideixen a canviar el logotip tradicional en què es veia el suec Stefan Edberg fent un servei per un d'ultramodern amb una A de disseny i una O de color blanc sobre fons blau, la final hagi estat d'allò més vintage. Tots els canvis generen recels i polèmica. Costa d'entrada acostumar-s'hi, i el nou logotip no n'ha estat l'excepció. Però com no podia ser d'una altra manera, ha estat una petita tempesta en un got d'aigua. Les patacades inicials inesperades de jugadors que semblaven intocables com l'escocès Andy Murray i el serbi Novak Djokovic i la il·lusió que anaven generant els ben tornats Roger Federer i Rafa Nadal, van aparcar qualsevol altre dels debats mundanals, fins i tot el que va proposar Fernando Verdasco quan va caure contra Novak Djokovic assegurant que la rapidesa de les pistes principals era excessiva. Les pistes principals són ràpides, però el problema real és que les adjacents no segueixen el mateix patró. Sigui com vulgui, segurament ha estat el torneig de Grand Slam que ha aixecat més passions globals dels últims anys. La final somiada pel mític Rod Laver va ser un regal per als aficionats. El divuitè títol del déu Roger Federer fa justícia al millor jugador de tots els temps, però sobretot al seu estil descaradament atacant, atractiu, espectacular, a voltes fins i tot aparentment irreflexiu per a la resta dels mortals. Ell ho veu tot fàcil, assumible. Nadal també ha tornat. Va plantar molta cara en la final i el seu orgull contra el búlgar Grigor Dimitrov en la semifinal va ser un exemple. Sense dubte, la batalla èpica de gairebé cinc hores va ser el millor partit del torneig. El mateix John McEnroe, corrosiu habitual en un espai satíric i delirant que presenta a Eurosport, va admetre que feia temps que no veia un partit tan bo. De bracet del tècnic veneçolà Daniel Vallverdú, Dimitrov també ha posat fi a dos anys deambulant inexplicablement pel circuit –pecats de joventut– quan el 2014 ja havia demostrat que ho tenia tot per triomfar. També va ser un gran duel el que va jugar el manacorí davant del jove emergent Alexander Zverev. Déu n'hi do, els Zverev, quina arrencada d'any. El seu germà gran Mischa, que mai no havia fet cap resultat sonat, es va carregar el número 1 Andy Murray assumint riscos com ha de fer un jugador que sap que és inferior en els intercanvis. El gran dels Zverev va pujar a la xarxa com si fos un partit dels anys vuitanta a Wimbledon i va guanyar. De moment, el primer gran tast de la temporada ha estat espectacular i agraït. I com més em miro el nou logotip, més m'agrada.