Excepte futbol, de tot i molt
Un partit de copa no s'acaba fins que s'acaba. Agafin aire. Excepte futbol, no hi pot haver més coses en un partit com el d'ahir al Camp Nou. Gols (pocs), un penal, expulsats, errades (moltes), encerts (pocs), cops d'efecte, girs argumentals, un àrbitre busca-raons, incertesa, emoció, patiment, decepció i, finalment, alegria per al Barça, amb indignació afegida, per algunes conseqüències amb vista a la final. El Barça té un títol a tocar i ara es pot centrar en la lliga i la Champions. La millor manera és anar als fonaments i tornar al futbol de domini. No només per evitar patiments com el d'ahir. Sobretot per estar més a prop de poder guanyar.
Durant molta estona el partit va ser un càsting. El Barça va haver d'interpretar el paper d'equip defensiu i l'Atlético havia de semblar un equip atacant. Cap dels dos va convèncer en la seva desacostumada interpretació. Però el paper de finalista va ser per al Barça.
L'Atlético va plantar l'edifici de la pressió alta dins el camp blaugrana i el Barça va viure mitja hora a la cornisa. Si caic o no caic. L'equip de Luis Enrique no podia fer cap més pas enrere i tampoc no podia fer cap pas endavant. Durant molta estona va estar al caire de l'atac de pànic. Al principi va intentar congelar el partit, però de mica en mica va començar a perdre pilotes, i cada vegada més. Sort que Cilessen va mantenir l'enteresa. Semblava el porter dels rivals del Barça, els que es fan un nom de tant aturar pilotes a l'escenari del Camp Nou. La sort que va tenir el Barça és que l'Atlético no és cap prodigi amb la pilota. Pressionar i robar, això sí. Per a ells això és relativament fàcil. Fins i tot fent la pressió molt lluny de la seva porteria, com ahir. Però després les jugades s'han de fer. O s'han d'acabar. I aquí sí que va mostrar les seves limitacions. Li va faltar finor i ofici per conquerir els espais passant-hi amb la pilota. També hi va tenir a veure la capacitat dels jugadors blaugrana de corregir-se després de perdre la pilota. En això sí que ha progressat l'equip de Luis Enrique. Cometia errors, però no li costaven cars. Però el partit no anava enlloc. El Barça no anava enlloc. Només tenia el resultat del partit d'anada com a ferro roent al qual aferrar-se.
El temps passava. El Barça necessitava la pilota i l'Atlético necessitava gols. No se sap ben bé per què, però hi va sortir guanyant el Barça. Potser va ser que en el minut 27 va lligar la primera jugada ben trenada que va acabar amb una rematada de Messi a la porteria de Moyá, fins llavors quasi un espectador més. Sí, era allò. Passar-se la pilota. Ho van fer i l'escena va experimentar un canvi radical. L'efecte immediat va ser que l'Atlético va tornar als fonaments. És a dir, a tancar-se a la seva àrea i amb els onze homes darrere la línia de la pilota. Havent vist la primera mitja hora era impensable que el Barça pogués estar guanyant el partit. Però veient l'últim quart d'hora, no va ser cap casualitat que acabés marcant. Rememorant vells temps, va elaborar una jugada rere l'altra. En lloc d'anar i venir, es va instal·lar en camp rival. I el gol de Suárez no va ser cap bolet fora de temporada, va ser una conseqüència del joc. L'hem vist moltes vegades, encara que últimament no gaires. Jugada col·lectiva, pilota a Messi, que supera rivals, xuta a porteria, i el rebuig del porter l'aprofita Suárez.
El Barça tenia el partit on volia, quasi sense haver volgut. O pogut. I la segona part va començar igual. Semblava que l'Atlético havia capitulat. Però després va entrar en joc la salsa de la copa: els girs argumentals. L'expulsió de Sergi Roberto va ser una porta oberta que l'Atlético no va saber travessar. Li convenia, un cop més, futbol. I no el va saber fer. L'expulsió de Carrasco i l'entrada de Busquets i Iniesta al camp eren motius per tancar el partit. Ni així. El control no és només cosa de jugadors. Requereix més coses. Val la pena reflexionar-hi, però ahir no hi havia temps.
Simeone va esvalotar l'ambient i va esprémer els seus jugadors i, a còpia de càrregues, va acabar marcant. Fins al final, el Camp Nou va ser un sac de nervis. Però arriba un moment que els partits de copa també s'acaben. Ja poden respirar.