El barcelonisme es pregunta per què el Barça és cada cop més irrecognoscible. Si féssim l'exercici de preguntar als pares, fills i esperits sants de l'invent, és a dir, si preguntéssim a mestres com Laureano Ruiz, Johan Cruyff, Pep Guardiola, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i, fins i tot, al mateix Leo Messi, obtindríem respostes que girarien sempre al voltant del mig del camp. Escoltaríem explicacions col·lectives que ens resoldrien dubtes sobre el control dels partits o de caire individual, per exemple, sobre el rendiment de determinats futbolistes (què li passa a Sergio Busquets, que no és el que era? O Rakitic! Cóm és que el croat ha passat d'imprescindible a suplent habitual? I els nous? Per què no s'adapten?).

No hi ha dubte que a futbol es pot jugar de moltes maneres i que qualsevol pla ben executat pot portar èxits. La mirada futbolística del Barça dels darrers vint-i-cinc anys, la que ha convertit el Club en la referència mundial del sector de la pilota, la que ha permès conviure amb el Barcelona més guanyador i més admirat, té a veure amb uns senyals d'identitat molt característics que s'han acabat convertint en un fet cultural. La pedagogia que s'ha fet en aquest quart de segle ha elevat el nivell de coneixements generals, per la qual cosa hi ha debat de manera permanent. Personalment, el fenomen em sembla molt positiu perquè no només des del periodisme (és la seva essència), sinó també des de la pròpia afició es qüestiona el resultat i la manera d'aconseguir-lo. Hi ha qui ho critica, perquè encara hi ha gent esclava del marcador. Lícit. La història d'aquest club, però, demostra que amb aquesta fórmula el Barça no ha estat mai una entitat guanyadora.

El mètode permet matisos, i Luis Enrique, no hi ha dubte, els ha introduït. El fet de disposar de Messi, Neymar i Suárez condiciona molts mecanismes i ell, amb les seves idees, ha anat trobant la manera de treure rendiment a l'equip a còpia de substituir el regnat dels migcampistes pel domini indiscutible dels davanters. Aquesta decisió ha anat matant mecanismes que servien per controlar el joc –eina elemental en altres moments– i, com a conseqüència, s'ha emportat també pel davant la jerarquia d'alguns jugadors. Per Sergio Busquets, defensar amb les línies tan separades és una missió impossible. Per Rakitic i Iniesta, també. Ni els millors fondistes del món serien capaços de cobrir tant tros de camp. Pel que fa a la pressió, si els de dalt no pressionen i els de darrere es protegeixen reculant els tres del mig són carn de canó. Ho estan pagant. Cap dels tres s'acosta a la seva millor versió. I els seus suplents? Doncs més del mateix amb l'afegit de tenir menys hores de vol, menys talent i menys continuïtat.

La cara del Barça està canviant, però hi ha una dada que convida a la reflexió: de 37 partits l'equip n'ha guanyat 25, però no n'ha guanyat 12 (8 empats i 4 derrotes). I 12, en aquest punt de la temporada, són molts. Hi ha res perdut? Doncs no. Aquesta és la sort. Aquesta i tenir Messi, massa vegades disfressat d'àngel salvador. Però atenció: la nova versió del Barcelona ens deixa una estadística que acosta Messi a les 60 intervencions per partit quan no fa gaire oscil·lava entre les 80 i les 100. I ja se sap, si Messi no participa, el Barça pateix. De qui és la culpa? Seguint la llista de mestres del principi de l'article, segur que Laureano, Cruyff, Guardiola, Xavi, Iniesta i Messi parlarien de la crisi del migcampisme. Doncs això.