El bar­ce­lo­nisme es pre­gunta per què el Barça és cada cop més irre­cognos­ci­ble. Si féssim l'exer­cici de pre­gun­tar als pares, fills i espe­rits sants de l'invent, és a dir, si pre­guntéssim a mes­tres com Lau­re­ano Ruiz, Johan Cruyff, Pep Guar­di­ola, Xavi Hernández, Andrés Ini­esta i, fins i tot, al mateix Leo Messi, obtindríem res­pos­tes que gira­rien sem­pre al vol­tant del mig del camp. Escol­taríem expli­ca­ci­ons col·lec­ti­ves que ens resol­drien dub­tes sobre el con­trol dels par­tits o de caire indi­vi­dual, per exem­ple, sobre el ren­di­ment de deter­mi­nats fut­bo­lis­tes (què li passa a Ser­gio Bus­quets, que no és el que era? O Raki­tic! Cóm és que el croat ha pas­sat d'impres­cin­di­ble a suplent habi­tual? I els nous? Per què no s'adap­ten?).

No hi ha dubte que a fut­bol es pot jugar de mol­tes mane­res i que qual­se­vol pla ben exe­cu­tat pot por­tar èxits. La mirada fut­bolística del Barça dels dar­rers vint-i-cinc anys, la que ha con­ver­tit el Club en la referència mun­dial del sec­tor de la pilota, la que ha permès con­viure amb el Bar­ce­lona més gua­nya­dor i més admi­rat, té a veure amb uns senyals d'iden­ti­tat molt carac­terístics que s'han aca­bat con­ver­tint en un fet cul­tu­ral. La peda­go­gia que s'ha fet en aquest quart de segle ha ele­vat el nivell de conei­xe­ments gene­rals, per la qual cosa hi ha debat de manera per­ma­nent. Per­so­nal­ment, el feno­men em sem­bla molt posi­tiu perquè no només des del peri­o­disme (és la seva essència), sinó també des de la pròpia afició es qüesti­ona el resul­tat i la manera d'acon­se­guir-lo. Hi ha qui ho cri­tica, perquè encara hi ha gent esclava del mar­ca­dor. Lícit. La història d'aquest club, però, demos­tra que amb aquesta fórmula el Barça no ha estat mai una enti­tat gua­nya­dora.

El mètode per­met mati­sos, i Luis Enri­que, no hi ha dubte, els ha introduït. El fet de dis­po­sar de Messi, Ney­mar i Suárez con­di­ci­ona molts meca­nis­mes i ell, amb les seves idees, ha anat tro­bant la manera de treure ren­di­ment a l'equip a còpia de subs­ti­tuir el reg­nat dels mig­cam­pis­tes pel domini indis­cu­ti­ble dels davan­ters. Aquesta decisió ha anat matant meca­nis­mes que ser­vien per con­tro­lar el joc –eina ele­men­tal en altres moments– i, com a con­seqüència, s'ha empor­tat també pel davant la jerar­quia d'alguns juga­dors. Per Ser­gio Bus­quets, defen­sar amb les línies tan sepa­ra­des és una missió impos­si­ble. Per Raki­tic i Ini­esta, també. Ni els millors fon­dis­tes del món serien capaços de cobrir tant tros de camp. Pel que fa a la pressió, si els de dalt no pres­si­o­nen i els de dar­rere es pro­te­gei­xen recu­lant els tres del mig són carn de canó. Ho estan pagant. Cap dels tres s'acosta a la seva millor versió. I els seus suplents? Doncs més del mateix amb l'afe­git de tenir menys hores de vol, menys talent i menys con­tinuïtat.

La cara del Barça està can­vi­ant, però hi ha una dada que con­vida a la reflexió: de 37 par­tits l'equip n'ha gua­nyat 25, però no n'ha gua­nyat 12 (8 empats i 4 der­ro­tes). I 12, en aquest punt de la tem­po­rada, són molts. Hi ha res per­dut? Doncs no. Aquesta és la sort. Aquesta i tenir Messi, massa vega­des dis­fres­sat d'àngel sal­va­dor. Però atenció: la nova versió del Bar­ce­lona ens deixa una estadística que acosta Messi a les 60 inter­ven­ci­ons per par­tit quan no fa gaire oscil·lava entre les 80 i les 100. I ja se sap, si Messi no par­ti­cipa, el Barça pateix. De qui és la culpa? Seguint la llista de mes­tres del prin­cipi de l'arti­cle, segur que Lau­re­ano, Cruyff, Guar­di­ola, Xavi, Ini­esta i Messi par­la­rien de la crisi del mig­cam­pisme. Doncs això.