Hi ha dies que el resultat ho diu tot. Esperàvem feia temps un bon partit complet del Barça, i el vam veure ahir a Mendizorrotza. Benvingut. El partit no va ser cap assaig de la final de copa entre els dos equips. Va ser el que va voler el Barça. Un fet poc habitual últimament. Al llarg de la temporada hem vist un bon Barça a estones i un Barça a mercè dels seus rivals la resta del temps. L'equip de Luis Enrique ha desenvolupat el seu sentit d'adaptació a les circumstàncies i ha anat polint altres recursos per mantenir-se viu i amb possibilitats en les tres grans competicions. Uns dies se salvava defensant-se convencionalment, un altre dia resolia un partit amb un contraatac de manual. En altres ocasions en feia prou jugant mitja hora com l'equip que més ens agrada: sotmetent el rival amb la pilota i governant el partit. Però les ocasions en què l'equip ha fet un bon partit sencer són comptades, i la majoria han estat al Camp Nou. L'estadi blaugrana, però, també ha estat l'escenari d'unes quantes ensopegades que l'han endarrerit en la classificació respecte al líder. Hi ha perdut tants o més punts que a domicili. Massa vegades l'equip ha deixat una sensació de fer la feina a mitges. Veient com la va fer ahir i aplicant-ho retrospectivament, pocs punts hauria perdut el Barça aquesta temporada. Però les coses són com són.

El Barça va ser recognoscible del principi al final. L'aspecte poderós que va tenir no l'havíem vist com ahir en tota la temporada. Va governar el partit quan li va convenir i el va rematar amb gols quan l'Alavés es va atrevir a treure el nas. Dit així sembla fàcil. Però no ho és. No ho va ser ahir a Vitòria. Tot i l'expressivitat del resultat final. L'Alavés és un bon equip. El típic equip en què la bona feina tàctica de l'entrenador fa millors els onze jugadors. És millor el resultat col·lectiu que la simple suma de les qualitats i defectes dels jugadors. Aparentment és un equip defensiu, però no és només això. Té més vida interior que molts equips eminentment defensius. Fa falta molt rigor tàctic per rendir com ho està fent l'equip de Pellegrino. No va ser casualitat la seva victòria al Camp Nou, ni ho és que sigui a la final de copa. L'Alavés, a més, té passió. La que neix en els grups que saben reconèixer que la cohesió els fa més forts.

Tot això és vigent tot i l'escandalosa derrota d'ahir. El Barça de Mendizorrotza és el que no admet discussió dels rivals. Dels de totes mides i condicions. L'Alavés no va fer un mal partit, però el Barça va ser implacable. La intenció inicial dels de Pellegrino era fer una pressió alta per incomodar la construcció de joc del Barça. Si es va acabar tirant enrere va ser perquè l'equip de Luis Enrique va activar totes les seves qualitats. Es va treure de sobre la pressió jugant amb sentit amb la pilota i va acabar obligant els locals a defensar a la seva àrea, que ja només confiava en algun contraatac. El domini blaugrana ho va neutralitzar amb dos gols en la primera part.

En la segona, Pellegrino va voler repetir el pla que li va donar resultat al Camp Nou. Perdent, va posar un defensa més, fins a cinc, però va avançar les línies. El Barça, molt centrat, va saber interpretar el que convenia, va aprofitar els espais i va sentenciar el partit. Quedava tant que només podia passar alguna cosa dolenta. I va passar: la lesió d'Aleix Vidal. Ja havia començat malament amb les agressions prèvies al partit, dins el clima de violència que alguns no volen erradicar. No tot va ser rodó.