Ens haurem de resignar a la contemplació d'aquest futbol de doble camí, que marxa per carrils paral·lels cada cop més antagònics, si encara desitgem el triomf de la raó sobre les vísceres i regressions troglodítiques. D'una banda, la ruta tradicional, el simple joc. Al costat i en pura antítesi, circulen les seves circumstàncies, cada cop amb més protagonisme. Una és litúrgia tradicional que continua emmarcada en els noranta minuts. L'altra, la faramalla primària, pur atemptat a la raó de nul·la professionalitat i baixa estofa, omple el temps d'espera fins al proper matx amb un tuf característic, marejant. Comencem per aferrar-nos a la ruta acostumada, al futbol tal com l'enteníem i ens deixem arrabassar. En la prèvia de Mendizorrotza, Mauricio Pellegrino deixava caure una d'aquelles frases lapidàries que només el futbol pot ignorar. L'entrenador de l'Alavés deia que el màxim perill del Barça consistia a sumar vint-i-cinc anys de feina amb la mateixa idea. O sigui, en pura essència, assistir a l'impagable espectacle de veure Busquets actuar de boia, aglutinador de la fesomia característica, donant sentit al conjunt, disposat a restituir la confiança minvada, l'intangible substancial per funcionar com cal. A poc a poc, pas a pas, l'equip va perdent aquell ingent patrimoni aconseguit en un grapat de temporades de pràctica infal·libilitat i només resulta recognoscible quan recupera els trets de caràcter que faciliten la plena explotació del seu talent. Resulta imprescindible preservar aquesta identitat, que els solistes es trobin en esplèndida forma per llegir la partitura de sempre, interpretar-la conforme a la seva fama. O és possessió i toc o és l'afegitó del joc directe aprofitant espais, incorporat en les darreres campanyes amb el trident i Luis Enrique. No hi ha més. A les portes del retorn a la Champions, el sempre volàtil estat d'ànim encara presenta escletxes, malgrat que la golejada a Vitòria hagi actuat de bàlsam. Si ets tu, realment tu, coherent, identificable, resulta més fàcil la pràctica, relativitzes el fet que en certes bugades, quan no vols actuar segons el manual d'èxit, perdis un llençol. O, fins i tot, extraviïs les coixineres, com va succeir amb l'Atlético en la tornada de la copa.

En el camí paral·lel, l'enuig i la fartanera que genera aquest terrabastall de cridòries i negligència manifesta. Ningú pot justificar una entrada així amb 0-6 en el marcador. Ni falta, ni groga: Iniesta, Busquets, ara Aleix. Els àrbitres, estèrils, paralitzats per la pressió ambiental i el triomf de l'estupidesa mediàtica. Encara, però, mantenim la capacitat d'indignació. És l'últim que ens resta, perduda l'esperança d'esmena. Tebas: “Al Rayo no volen nazis. I si demà un altre equip no vol homosexuals?” Juan Ignacio Zoido, ministre de l'Interior, en piulada personal: “Tots som Zozulya. Bonic gest de suport del Betis davant les pressions a qui només vol fer la seva feina.” Quan siguem república, que algú dicti una assenyada llei d'obligat compliment: de futbol, només els noranta minuts, queda eradicada la resta per tractar-se de pura ignomínia. Hi sortiríem guanyant. Aleshores, ens reconeixeríem en el mirall. Com quan el Barça és el Barça de sempre i es deixa de dubtes, traïcions a la personalitat i experiments. De la resta del circ, més val prescindir-ne.