El partit d'aquest vespre al Parc dels Prínceps és un dels reptes més importants que haurà d'afrontar el Barcelona aquesta temporada. Però no només pel fet que s'entra en la fase de la lliga de campions en què un mal resultat et pot deixar fora, que també, sinó pel desafiament que té plantejat el conjunt blaugrana, que és posar fi a la inseguretat que genera dubtar d'un mateix. Per al Barça, l'enfrontament amb el PSG és el més semblant a passar un test d'estrès: suposa comprovar fins a quin punt tenen estabilitat les seves estructures, els mecanismes que el van convertir en un engranatge sòlid i atractiu (la sortida de pilota, el joc de posició, el control del joc, l'ocupació dels espais, la recuperació després de la pèrdua i la resta de qualitats que conformen el seu ADN). Perquè ho farà contra un rival amb uns arguments potencials interessants i un tècnic, Unai Emery, que treballa minuciosament. Hi ha molts analistes i també molts aficionats barcelonistes que fa temps que creuen els dits demanant que el tècnic basc no ordeni una pressió alta, després de veure els problemes que ha tingut el Barça per sortir jugant des de darrere. No em sembla, però, que aquest sigui, tàcticament, el pitjor escenari per al conjunt de Luis Enrique. És cert que el mateix tècnic reconeix (ha reflexionat, i amb molt d'encert, en veu alta sobre els motius que generen aquesta situació) les dificultats que els genera que els vagin a buscar a dalt, però crec que el Barcelona patiria més si Emery, en lloc de pressionar a l'àrea contrària o optar pel replegament, disposés tàcticament el PSG en un bloc al mig. Aquesta aposta li serviria per convidar el Barça a sortir jugant sense dificultats a la zona 1 per posar el parany just quan s'està desplegant. En aquest escenari és quan l'equip parisenc podria fer lluir els seus punts forts, els que li poden donar la victòria. Un és la fortalesa que genera la capacitat de treball i de recuperació que tenen Verrati, Rabiot o Matuidi, que un cop roben poden buscar la transició ràpida que ha de liderar Draxler, que pot optar per finalitzar ell mateix o buscar una assistència. A més, aquesta aposta tindria l'avantatge de tapar les mancances de la línia menys fiable del PSG: la defensa. En canvi, una pressió alta comporta el risc de deixar molts espais a l'esquena i el Barcelona ja ha demostrat què és capaç de fer quan supera la primera línia de pressió i Neymar, Suárez i Messi tenen camp per explotar i córrer al contraatac. Independentment, però, de l'aposta tàctica, el PSG posarà en problemes el Barça. Ara només queda veure si els superarà amb solidesa o els dubtes el paralitzaran.