Quan la realitat fa mal
El Barça ja no enamora. Ni sedueix. Ni a París, ni en el dia internacional de l'enamorament. Hi ha dies que la realitat fa mal. Com ara ahir. Feia temps que el Barça ens deia que només era el Barça a estones. Dissabte ens va venir a veure el Barça que ens agrada i ahir a París se'n va anar. Se'n va anar tant, que probablement dirà adéu a Europa. Ja feia dies que s'acomiadava de l'equip que havia estat, però s'aferrava als resultats. A Europa no s'hi pot anar amb la inconsistència que havia mostrat ja moltes vegades en la lliga o en la copa. En la Champions els errors i la inconsistència es paguen. El mirall va ser ahir el París Saint-Germain, un equip millorat amb la mà d'Unai Emery, però podrien haver estat uns quants dels altres que són en el vuitens de final, possible final de trajecte del Barça. Si mereix una abraçada és més pel que ha estat que pel que és.
Hi ha equips que progressen i n'hi ha que no se sap ben bé on són. El PSG acumula experiència i cada dia és més equip. El Barça no se sap si va o ve. Si es queda o vol avançar. Si no vol o no pot. Té pinzellades del gran equip que ha estat. Però només una estona, o un partit sí i dos no, o potser segons si plou o si fa sol. Així el vam reconèixer feia tres dies a Vitòria. Però ja no se sap ben bé com sortirà, l'equip de Luis Enrique. Si l'ataquen o es defensa. Si vol la pilota o no sap què fer-ne. Si espera que el rival es cansi sol o si ja no sap com cansar-lo usant la pilota. Si vol o no vol. I si vol, què vol. Ahir va fer un partit infame.
Hi va haver un equip que va jugar amb les línies juntes i avançades, que va saltar a la jugular del rival, que ho va fer passant-se la pilota, obrint el camp amb els laterals i sent profund amb els interiors i els davanters, que va crear ocasions i va marcar, que quan perdia la pilota feia una bona pressió col·lectiva i solidària per recuperar-la de seguida i muntar una altra jugada perquè el rival no pogués ni respirar. Però no, no va ser el Barça. Aquest equip va ser el PSG d'Unai Emery. El Barça va ser l'altre. Qualsevol equip dels que durant anys han sofert la tirania futbolística del millor Barça. S'ha tornat l'altre. Un equip superat i sense resposta. Va ser superat mentre l'equip francès va fer un futbol combinatiu, agressiu i valent i va ser superat quan els locals es van fer enrere després de marcar l'1-0. Emery, aficionat com sempre als canvis tàctics, va preferir canviar de pla després d'aconseguir avantatge en el marcador. Va fer recular les línies. I, al mateix temps, va donar l'oportunitat al Barça de refer-se. De recuperar alè i tenir més la pilota. En l'últim quart d'hora, l'equip de Luis Enrique va tenir més la pilota, perquè el PSG l'hi va concedir.
Però només va canviar una cosa: el lloc on el Barça la perdia. El domini blaugrana va ser tou, insuls, sense profunditat ni perill. Els francesos recuperaven la pilota amb facilitat perquè jugaven amb més intensitat i estaven més ben col·locats al camp. Les pilotes dividides no enganyen. I se les quedaven totes els locals. No hi havia classes que distingissin els blaugrana que perdien la pilota dels que no la perdien. Iniesta, Messi i Busquets en perdien tantes com qualsevol altre. I el segon gol va arribar després d'una pèrdua de Messi. Lluny de la porteria de Ter Stegen, però el PSG era un fórmula 1 al costat d'un 600. Draxler ho va tenir fàcil per batre el porter blaugrana. El 2-0 no era gens immerescut. I una llosa per al Barça, si no canviava totalment de cara.
Res no va canviar, si més no substancialment. Al vestidor va rectificar més bé Unai Emery que Luis Enrique. El PSG va tornar a pressionar el Barça i el Barça va continuar sense tenir veu ni resposta. Els blaugrana van ser incapaços no ja de no perdre, sinó de fer tan sols un gol que donés una mica de sentit al partit de tornada al Camp Nou. La realitat va fer molt de mal ahir al Barça.