Hi ha tan soroll que es fa difícil pen­sar. Fut­bol, inten­si­tat, ganes, amor propi, lide­ratge... un mar de retrets ina­bas­ta­ble per expli­car la der­rota entre els quals segur que no tro­bem la paraula memòria. Són moments de foguera, però men­tre la cosa crema m'agra­da­ria recor­dar el con­text en què Luis Enri­que es va asseure a la ban­queta del Camp Nou. El Barça ho aca­bava de per­dre tot: con­vic­ci­ons i títols. El punt d'inflexió que patei­xen tots els grans equips –la història n'està plena, d'exem­ples–, ja es veia venir per tra­ves­sera de les Corts quan de sobte algú va des­a­fiar les lleis de la lògica i es va inven­tar un nou cicle. És cert que encara ali­men­tat per peces de l'ante­rior i en plena madu­resa per com­pe­tir com Messi, Piqué i Bus­quets. És cert que amb la incor­po­ració de juga­dors de pri­mer ordre com Suárez i Ney­mar. Però per mínim que sigui, con­ce­dim-li crèdit a un entre­na­dor que, inde­pen­dent­ment que s'hagi apar­tat més o menys de la font de l'estil, ha tin­gut sem­pre un fac­tor que per mi és fona­men­tal en un entre­na­dor: intenció. Una idea al cap i la capa­ci­tat per plas­mar-la. I sem­pre des de la pilota. I sem­pre ata­cant, sense per­dre mai l'hones­te­dat més enllà de dies gri­sos. I ho dic sense ser un incon­di­ci­o­nal de Lucho.

Ara mateix és difícil mirar enrere i no veure més enllà de la torre Eif­fel. El motor del Barça feia un soroll estrany des de feia alguns mesos, avançava amb esforç, amb un orgull com­pe­ti­tiu que segu­ra­ment no s'ha valo­rat prou, però quan ha fet pujada de veri­tat, s'ha frac­tu­rat. Perquè el soroll de París és de motor gri­pat. Sonen tam­bors de final de tra­jecte. Veu­rem si Luis Enri­que és capaç d'enge­gar de nou l'equip i arri­bar a la meta amb dig­ni­tat. El futur és enigmàtic. Hi ha fit­xat­ges sobre els quals és difícil ima­gi­nar un Barça cabalós. Sobre­tot els mig­cam­pis­tes, sem­pre font d'ins­pi­ració. Segu­ra­ment al món n'hi ha que encai­xa­rien millor amb el famós ADN. A tots se'ns cau la baba amb Ver­ratti, però els esco­llits són els que són i merei­xen temps per tro­bar el seu lloc. Ara mateix els arbres esca­nyo­lits no dei­xen intuir un horitzó nítid ni albi­rar un bosc que, pot­ser no tan frondós com defensa Luis Enri­que, segur que no tan esplèndid com en eta­pes ante­ri­ors, ha exis­tit. I és just fer memòria. Que cremi de gust.