Futbol
El periodisme mai ha estat gaire ben rebut pel poder. Dic, és clar, el periodisme que respecta les essències que donen sentit a qui tracta d'exercir-lo. En l'àmbit esportiu, cada setmana som testimonis de conflictes entre presidents i periodistes, entrenadors i periodistes, jugadors i periodistes... i, fins i tot, entre aficionats i periodistes. En aquest últim cas, si em permeteu, fa gràcia llegir segons quins missatges ofensius de seguidors d'un o altre equip que confonen la nostra professió amb el seguidisme que caldria fer, segons ells, a uns colors i un escut. Per exemple, hi ha aficionats del Barça que només entenen les floretes cap al club del seu cor. És el seu sentiment i passa per sobre de qualsevol anàlisi. Fins i tot, s'ofenen si la fas. Cap veritat serà acceptada si no afavoreix els interessos blaugrana. I, és clar, això mereix l'insult. Lamentablement, el nostre propi sector ha ajudat a confondre els drets i les obligacions de cadascú, ja que massa sovint s'ha presentat amb la samarreta d'un equip posada.
Pel que fa al poder, aquesta setmana de Champions hem tingut un altre incident, aquest cop, entre un entrenador –Luis Enrique– i un periodista –Jordi Grau–. Una llàstima. El tècnic no va acceptar que el company fes la seva feina i va perdre els papers exhibint un to que no va amb la persona que ocupa el càrrec de tècnic del FC Barcelona. Ni el d'ara ni cap altre. Ningú i mai. No és justificable la mala praxi del periodisme poc rigorós i no ho és tampoc la de l'entrenador que busca culpables més enllà del futbol. I aquí ens hauríem de quedar.
L'obligació del nostre sector és trobar explicacions a la derrota del Barça a París, i l'única manera de fer-ho és preguntant als que més en saben. Luis Enrique, per exemple. El camí que ha convertit el Barcelona en la institució més gloriosa i admirada dels darrers 25 anys ha anat acompanyat d'una gran dosi de pedagogia d'alguns dels entrenadors que han escrit el seu nom amb lletres d'or. Ells, a través de les rodes de premsa i de les entrevistes, han mostrat als aficionats –a través del periodisme– una manera de fer que va néixer sent una idea i que ha s'acabat convertint en un fet cultural respectat per la gran majoria del barcelonisme. I el fet cert és que tots n'hem après molt. És impossible trobar arreu un cas com el del Barça, en què l'aficionat debat molt més sobre el com que sobre el què. Al Camp Nou, avui, no val guanyar de qualsevol manera.
Tant de bo Luis Enrique –i tots els entrenadors del món (i també els presidents, els jugadors, etc.)– entengui que aquest és l'únic camí vàlid. Segur que, aleshores, tothom sabrà valorar millor la seva feina, des de la grada i des dels mitjans de comunicació. Segur que aleshores entendrem millor el pas del 4-3-3 al 4-2-3-1 del Parc dels Prínceps; o el sentit dels missatges que s'envien els tècnics a través dels seus rellotges d'última generació durant el joc; o els moviments de tots plegats davant la posició de Di María, que tant mal va fer dimarts; o per què cada dia la pressió alta és un patiment més gran; o trobaríem una explicació a tanta pèrdua de pilota i a tanta distància entre línies... I també, és clar, podríem gaudir de les raons que han portat aquest equip a ser campió d'Europa i bicampió de lliga i copa, amb Luis Enrique. Normalitat. Preguntes i respostes. Futbol.
Violència
Ara resulta que els catalans som violents i, és clar, cal suspendre urgentment l'autonomia no fos cas que Barcelona es convertís en el nou centre del terrorisme mundial. Fan riure. O, més ben dit, plorar. Tenim pressa.