Futbol

El peri­o­disme mai ha estat gaire ben rebut pel poder. Dic, és clar, el peri­o­disme que res­pecta les essències que donen sen­tit a qui tracta d'exer­cir-lo. En l'àmbit espor­tiu, cada set­mana som tes­ti­mo­nis de con­flic­tes entre pre­si­dents i peri­o­dis­tes, entre­na­dors i peri­o­dis­tes, juga­dors i peri­o­dis­tes... i, fins i tot, entre afi­ci­o­nats i peri­o­dis­tes. En aquest últim cas, si em per­me­teu, fa gràcia lle­gir segons quins mis­sat­ges ofen­sius de segui­dors d'un o altre equip que con­fo­nen la nos­tra pro­fessió amb el segui­disme que cal­dria fer, segons ells, a uns colors i un escut. Per exem­ple, hi ha afi­ci­o­nats del Barça que només ente­nen les flo­re­tes cap al club del seu cor. És el seu sen­ti­ment i passa per sobre de qual­se­vol anàlisi. Fins i tot, s'ofe­nen si la fas. Cap veri­tat serà accep­tada si no afa­vo­reix els interes­sos blau­grana. I, és clar, això mereix l'insult. Lamen­ta­ble­ment, el nos­tre propi sec­tor ha aju­dat a con­fon­dre els drets i les obli­ga­ci­ons de cadascú, ja que massa sovint s'ha pre­sen­tat amb la samar­reta d'un equip posada.

Pel que fa al poder, aquesta set­mana de Cham­pi­ons hem tin­gut un altre inci­dent, aquest cop, entre un entre­na­dor –Luis Enri­que– i un peri­o­dista –Jordi Grau–. Una llàstima. El tècnic no va accep­tar que el com­pany fes la seva feina i va per­dre els papers exhi­bint un to que no va amb la per­sona que ocupa el càrrec de tècnic del FC Bar­ce­lona. Ni el d'ara ni cap altre. Ningú i mai. No és jus­ti­fi­ca­ble la mala praxi del peri­o­disme poc rigorós i no ho és tam­poc la de l'entre­na­dor que busca cul­pa­bles més enllà del fut­bol. I aquí ens hauríem de que­dar.

L'obli­gació del nos­tre sec­tor és tro­bar expli­ca­ci­ons a la der­rota del Barça a París, i l'única manera de fer-ho és pre­gun­tant als que més en saben. Luis Enri­que, per exem­ple. El camí que ha con­ver­tit el Bar­ce­lona en la ins­ti­tució més glo­ri­osa i admi­rada dels dar­rers 25 anys ha anat acom­pa­nyat d'una gran dosi de peda­go­gia d'alguns dels entre­na­dors que han escrit el seu nom amb lle­tres d'or. Ells, a través de les rodes de premsa i de les entre­vis­tes, han mos­trat als afi­ci­o­nats –a través del peri­o­disme– una manera de fer que va néixer sent una idea i que ha s'aca­bat con­ver­tint en un fet cul­tu­ral res­pec­tat per la gran majo­ria del bar­ce­lo­nisme. I el fet cert és que tots n'hem après molt. És impos­si­ble tro­bar arreu un cas com el del Barça, en què l'afi­ci­o­nat debat molt més sobre el com que sobre el què. Al Camp Nou, avui, no val gua­nyar de qual­se­vol manera.

Tant de bo Luis Enri­que –i tots els entre­na­dors del món (i també els pre­si­dents, els juga­dors, etc.)– enten­gui que aquest és l'únic camí vàlid. Segur que, ales­ho­res, tot­hom sabrà valo­rar millor la seva feina, des de la grada i des dels mit­jans de comu­ni­cació. Segur que ales­ho­res enten­drem millor el pas del 4-3-3 al 4-2-3-1 del Parc dels Prínceps; o el sen­tit dels mis­sat­ges que s'envien els tècnics a través dels seus rellot­ges d'última gene­ració durant el joc; o els movi­ments de tots ple­gats davant la posició de Di María, que tant mal va fer dimarts; o per què cada dia la pressió alta és un pati­ment més gran; o tro­baríem una expli­cació a tanta pèrdua de pilota i a tanta distància entre línies... I també, és clar, podríem gau­dir de les raons que han por­tat aquest equip a ser campió d'Europa i bicampió de lliga i copa, amb Luis Enri­que. Nor­ma­li­tat. Pre­gun­tes i res­pos­tes. Fut­bol.