El Barça ha tornat a entrar en crisi. El desastre de París, al camp i fora del camp, ha retornat el club a aquella posició cíclica d'abocar-se a l'abisme en la qual sol posar-se tot sol cada pocs anys. S'endevina que els pròxims mesos seran tumultuosos, amb el vestidor desconfiant de l'entrenador, l'entrenador desconfiant del vestidor i dels periodistes. I la directiva fent la viu-viu, pendent, com sempre, només de veure on s'empesca un nou negoci.

És el que passa quan confies el futur només als resultats. Si un equip juga bé, fa goig, i l'afició se'n sent orgullosa, un mal resultat pot complicar molt les coses, però no les arruïna. En canvi, quan tot ho justifiquen els resultats, l'afició acaba fent cas de la proposta i només viu pendent del resultat. Exigeix allò que li diuen que és l'únic que compta.

Luis Enrique es troba, per tant, amb un problema greu al davant. Jo no crec, tal com estan les coses, ni tan sols que renove. Em sembla que al setembre el Barça tindrà un nou entrenador i ja veurem quin un n'inventen.

El final de Luis Enrique, així, quedarà marcat sempre per la nit del 4 a 0 del PSG i per una més que desagradable entrevista amb Jordi Grau. El periodista de TV3 va pagar clarament els plats trencats que ell, precisament, no havia trencat. Ignore si al darrere de les càmeres va passar alguna cosa que pogués explicar l'animadversió de l'entrenador envers el periodista, però presenciar l'escena provocava vergonya aliena. Si havia

passat alguna cosa l'entrenador hauria d'haver estat conscient que també se'l paga per tal que aguante les coses que no li agraden. Si simplement va reaccionar així perquè ho havia de pagar algú, va triar el pitjor boc emissari de tots. Perquè tot el país en va ser testimoni i supose que la majoria es devia quedar com jo: perplex i desconcertat davant de la tele.