L'exdegà del Col·legi de Periodistes i exdirector de Público a Catalunya, Josep Carles Rius, ha publicat una magnífica radiografia de la Gran Depressió del 2008 i com va afectar la indústria dels mitjans de comunicació. Periodismo en reconstrucción (UB, 2016) és una de les reflexions més lúcides que, darrerament, s'han escrit sobre la crisi de la premsa i, sobretot, el desprestigi de la professió: vivim en època de postveritats i veritats interessades, però a la vegada de periodisme clientelar i submís a les estructures de poder.

S'ha perdut el respecte a la professió, també perquè ens ho hem guanyat de valent amb praxis que traspassen la línia vermella que, èticament, es teixeix entre el professional i la font d'informació. I les fonts ho saben. I es creuen amb el dret d'alliçonar uns professionals que, enlloc de ser un contrapoder, creuen que estan al servei del poder: polític, econòmic o esportiu. L'episodi que es va veure per televisió, amb un Luis Enrique encès i dèspota davant del periodista Jordi Grau (TV3) és un exemple més, aquest cop mediatitzat, del menyspreu que determinats personatges públics tenen a la professió. Grau no va preguntar res que no toqués en aquell moment, fins i tot va ser prou condescendent amb el líder d'un equip que havia protagonitzat un nou ridícul europeu.

Per una banda, Lucho va actualitzar el “tú siempre negativo” de Van Gaal. Quantes vegades els periodistes hem estat els dolents de la pel·lícula injustament? Però quantes vegades ens hem rebel·lat quan això ha passat? Poques. L'evolució de molts cap a l'infortainment o el groguisme ens situa en una posició vulnerable per demanar respecte. Com ho volem fer si alguns es creuen figures divines capaces de predir el futur en cada tertúlia o es creuen amb el dret de marcar la política de fitxatges del club? El periodista ha de retornar a la praxi de la subjectivitat honesta per poder exigir a alguns líders d'opinió comprendre que, sense un contrapoder com la premsa, es fa difícil tenir una societat sana i una opinió pública lliure.

Per altra banda, n'estic segur que el club haurà tocat el crostó a l'entrenador culer. I més, sent ell una de les veus que més hauria d'entronitzar públicament els valors de l'entitat. Però aquesta no és la primera vegada que companys periodistes esportius són tractats com marionetes quan volen ser punyents amb l'asturià. Una derrota com la de París fa molt mal, i més a l'autoestima d'un guanyador nat com ell; però, no saber-se empassar l'orgull davant del periodista l'acaba fent encara més vulnerable davant d'una opinió pública culer que, si continua així, li acabarà demanant el cap en breu.